Bon Nadal

Nadal, tots tenim un pensament d'alegria, amb olor a sopa, canelons, el capó... Vaja, molt menjar però a part tenim la família unida. Us desitjo el millor Nadal. Bon Nadal 2015

No he cregut mai en el Nadal, en els meus vint anys de vida no he tingut cap Nadal bonic, amb joia, il·lusió, amor, salut, tot de regals, família unida, dinars escandalosos, adults cridant d’emoció... sempre m’ha mancat alguna cosa. No especificaré perquè seria una mica llarg però anem al gra. Aquest Nadal, esperava que fos com els altres però el primer que ho va canviar era la meva xicota, la Dolors. Una noia, feliç que li encanten totes les celebracions, en especial el Nadal. Em va dir que em tenia una sorpresa preparada i jo no sabia que fer-li. L’any passat li vaig regalar tot un conjunt i una llarga carta però no podia repetir així que vaig mirar els diners que tenia. Portava estalviant molt de temps i tenia diners per un viatge així que amb una amiga de la Dolors li vam preparar.

L’amiga, la nit de Nadal, quan ens donàvem el regal, primer va passar per l’apartament d’ella i li va preparar tota la maleta, després la va embolicar i la va portar, junt la meva, les dos embolicades. La Dolors, mirava les maletes i es preguntava que era i després mirava dins de la seva bossa, suposo per comparar els regals. A mi, per sota el nas, se m’escapava una mica el riure. Jo obriria primer. Era tot de guants, gorra, jersei... fet per ella i després un kit de Nadal, amb bombons, espelmes... ella emocionada però mirava el que era seu.

En obrir-ho, veure la maleta, la va obrir i davant seu va tenir els dos bitllets d’avió per la mateixa nit i una capseta petita, oberta i a l’interior, un anell. Al costat un paper posava: et vols casar amb mi? No sé si va ser molt cursi però se’m va llençar als braços, plorant d’alegria. Jo en aquell moment vaig veure que el Nadal ja tenia un sentit. En tota una nit, l’amor havia fluït per l’aire, formaríem una família, creixeríem sans, i faríem interminables dinars de Nadal tot i que necessitaré practica, mai n’he fet cap de normal...

I si em trec el casc?

 D'un text de Pere Calders he canviat completament el final... Dedicat a les persones que somien, a vegades, més del compte.

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora.

Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. L’anomenat personatge es tragué el casc de la moto i una gran cabellera rossa quedà al descobert. La noia d’ulls de color blau cel em mirava, les pupil·les se li dilataren. Com tirada d’un impuls entrà dins del petit pis de lloguer, tirant de mi cap a dins. Aleshores, agafà la rosa que m’havia trobat i se l’emportà amb ella cap a la meva habitació. Vaig tancar la porta de l’apartament i la vaig seguir. Semblava que es conegués més el pis que jo. Es tirà sobre el llit, a mig fer, i es començà a treure la camisa. Era de botons, el que provocava que ella anés més lentament. Em vaig apartar una mica, era una situació estranya.

Després de moments de plaer i petons, de la mateixa forma estranya de la que havia aparegut va marxar deixant enrere la flaire del seu perfum de roses.

Primera experiència

L'amor és una de les coses més màgiques de la vida i no sempre se't posa al davant a la vida de manera que quan apareix el saludes i l'agafes ben fort, perquè no escapi.

La seva olor encara em persegueix, el seu rostre resideix a la meva ment. No sé ben bé que ha passat però sé que ha estat inoblidable. He sortit de casa d’amagat, ningú sabia que havia quedat amb ell. De seguida que l’he vist m’he posat nerviosa, he optat per dir-li que em trobava malament però he recordat la il·lusió que ens feia als dos quedar, o com a mínim aparentava. Els primers minuts han estat incòmodes amb em... si... no sabíem que dir, cap dels dos quan s’ha aixecat i hem anat cap a una zona més apartada, on poguéssim tenir una mica d’intimitat. Jo m’he deixat portar per la seva mà, que em feia desaparèixer les pors del meu voltant. No veia cap a on ens dirigíem, només sentia la seva veu, algun cop renyant-me per haver-me despistat però no tenia por, volia saltar, córrer, era feliç.

En una zona d’aquell espai verd on estàvem, he vist que es dirigia a un banc. No hi havia ningú més a part de nosaltres i un home gran, passejant un gos. Han estat minuts intensos en que ens ho hem dit tot, en que hem trencat el petit gel. No sé si s’ha fos pel sentiment que tenim l’un per l’altre. Quan m’ha deixat anar de la mà, un buit m’ha omplert, he volgut fugir però per tranquil·litzar-me m’ha besat. El meu primer petó. He parat, els ulls se m’han inundat de llàgrimes. Ell me les ha eixugat i ben fort m’ha abraçat. Ja no ens hem separat més fins que he mirat el rellotge, havia de tornar volant de manera que ens hem acomiadat i hem promès veure’ns com més aviat millor. I és que encara recordo el meu primer petó, un màgic.

Tornem endarrera

Quan em connecto i veig les 1923 visites que porto m'il·lusiono, veig que d'aquí res portaré 2000 i la veritat és que estic orgullosa de que agradin els meus escrits. 

Les runes era l’únic que quedava del poblat on m’havia criat. Recordava cada detall, els edificis, el mercat... un lloc on temps abans havia estat ple de música. Això és el que va passar...

Jo tenia quinze anys llavors, acabàvem les classes i s’apropava l’estiu. Tots fèiem plans per veure’ns. Ningú sabia el meu secret. Al no tenir diners a casa em posava a treballar. Tots parlaven de llocs exòtics on anirien, jo em quedaria treballant. Poc a poc tots vam anar separant-nos. Amb la bicicleta vaig arribar a casa. Una petita masia, allunyada del centre. La meva mare teixia roba i el meu pare cultivava un hort i tenia un ramat d’ovelles. Un dels germans més grans que jo estava compromès i l’altre es passava el dia treballant. A mi em tocaria ajudar a la meva mare i aprendre totes les feines de la casa.

Tot estava ordenat, silenciós. La porta del saló tancada, allà dins si que se sentien veus. Veus adultes... sabia que no podia escoltar als pares així que sense dir res vaig pujar al pis superior, on hi havia la meva cambra. Allà vaig deixar la bossa sobre la cadira i vaig baixar a veure el meu germà, en Ton:

-         -  Qui hi ha al saló parlant amb els pares?- li vaig preguntar.

-        -   No ho sé, porten així des de l’hora del te, crec que s’aniran aviat- va contestar.

Estava mirant com dos gats jugaven, li passava alguna cosa perquè odiava aquells animals. No vaig dir res per educació. No va ser molta l’estona que vam estar quiets ja que de seguida vingueren els pares. Em vaig apropar a ells i els vaig saludar. No se’ls veia cap expressió a la cara. Ho van dir a l’hora de sopar.

La coliflor no tenia gust i tots érem callats quan el pare digué qui eren els senyors amb els que hi havia parlat:

-        -   Carlota, avui ens han vingut a veure els pares del teu futur espòs, en Martí.

-         -  Pare, en Martí és un egocèntric, no em vull casar amb ell!- li vaig deixar anar.

Immediatament me’n vaig penedir. La meva mare m’endugué a l’habitació on em renyà pel meu comportament. Si tenia alguna cosa bona tot el tema és que m’havia lliurat del sopar.

En Martí era fill d’un compte, Vivia en una gran casa i anava a l’escola amb nosaltres. Només tenia un problema. Era un noi avariciós, egocèntric i mimat. Vaja, sense amics. Era ros i alt, molt ben plantat. Tenia uns ulls verds espatarrants i sempre anava molt ben vestit. No sé per quina raó s’havien fixat amb mi, una noia de classe baixa. Aquella nit no vaig poder dormir, només pensava per quina simple raó m’havia de casar amb aquell noi.

L’endemà fou un dia llarg. La mare em vestí amb el millor vestit. Vam encaminar-nos cap a casa del noi. Aniria allà uns dies, per coneixe’l. Jo no parava de gemegar, dient que volia tornar, no m’hi podien obligar... el meu pare no em mirà en tota l’estona i quan vam arribar la meva mare no parava de recomanar-me coses. Vingué un senyor a rebre’m, crec que el majordom.

Em conduí a la meva cambra, molt millor que la de casa meva. Al sortir els pares em van rebre de bon grat i em portaren a un saló immens, luxós, de cop i volta vaig veure que allò era riquesa, era un futur assegurat. Allà em presentaren el Martí. Sense dir res vam sortir a fora, hi havia un banc:

-         -  Per quina raó m’he de casar amb tu?- li vaig preguntar.

Una mort

-         Per la gent que ho deixa tot pel que estima

-           -  Em podries explicar com has acabat a la mateixa habitació d’on s’ha trobat el seu cos mort?

-         -  Al arribar a Barcelona vaig anar cap a casa, no hi havia ningú. Després d’entrar a la cuina vaig veure una nota a sobre, era del meu marit, em deia que s’anava a Roma amb la petita, que no el seguís. Com pots suposar no li vaig fer cas, era veritat que havíem discutit molt últimament però la meva filla petita era una altra cosa.

Al aterrar jo travessava tots els passadissos, buscant una parada de taxis quan vaig veure que no sabia on anar. Estava cansada, era fosc i venia de dos vols seguits d’avió així que vaig anar al centre. Potser trobava algun lloc on passar la nit. Tots els hotels estaven plens així que al final vaig acabar anant a un petit hostal. El llit petit i incòmode. Després de llençar la maleta i l’abric vaig trucar al meu marit. Després de quatre crits vam quedar el dia següent per anar a prendre un cafè i solucionar-ho tot. Aquella nit va ser la pitjor per mi, no podia tancar els ulls així que a les sis em vaig llevar i vaig anar a dutxar-me. L’aigua freda no servia per treure’m la son de les orelles. 

Em vaig vestir amb una samarreta que m’havia posat al congrés del qual venia. Vaig pagar amb efectiu i em vaig dirigir al cafè on havíem quedat. A les onze encara no havia aparegut de manera que em vaig dirigir cap a una adreça que m’havia donat la nit anterior per telèfon.

I allà me’l vaig trobar. El seu cos encara tebi estirat al terra i la nena plorant al llitet. No va marxar perquè no m’estimés, sinó per protegir-me. Només confiava amb mi i no va poder deixar a ningú la nena.

-         -  Trobarem els responsables de la mort del seu marit, mentre no surti de Roma.

Drácula y Lucy

Com tota norma hi ha EXCEPCIONS, un relat en castellà dedicat a tots aquells que us considereu curiosos, amb ganes de coneixeu tot. També dedicat al Mikel Recalde pel seu cometari que li va posar.

Al saber qué hacía tiempo mi padre había tenido una amante me quede pasmada. Busque cartas en su cuarto de trabajo mientras él leía el periódico, sabía que estaba mal pero la curiosidad me comía. Anne, se llamaba y había toda una carpeta escondida entre libros dedicada a ella. Por lo que vi, mi padre la había abandonado al saber que estaba embarazada.

Por el pueblo todos nos conocíamos pero nadie conocía a Anne. Me pase muchas tardes cuando los niños se iban del colegio para encontrar cualquier cosa útil. Al cabo de días supe que mi hermanastro vivía en una casa encima de la Colina Seca. Un lugar muy inhóspito.

Cuando estuve delante paré y miré a mí alrededor. Ni una luz en las ventanas de la casa, la pared desgastada, algún trozo en el suelo, las flores del jardín muertas como las personas del cementerio y la puerta pulcramente barnizada resaltaba alrededor de ese sitio tan sucio. La entrada debía ser el doble de alta que yo y de color, de color, no lo sabría decir ya que tan solo con la poca luz del sol que se filtraba por los arboles no se podía decir si era azul oscuro o negro. ¿Qué hacía yo allí?

Cogí el pomo para picar cuando la puerta se abrió. Una mano muy huesuda y pálida me entro a dentro. Un muchacho, de mi misma edad me miraba. Todo él era pálido y delgado pero tenía un no sé qué atractivo. Me puso sus manos heladas en la cintura y me besó. Mi cuerpo tembló. Intente alejarme, tenía que ser fiel a Arthur, volvió otra vez y un agrío gusto a sangre me lleno la boca. De todas las formas posibles intentaba seducirme. Cuando probo de quitarme la camisa cogí todas mis fuerzas y le di un golpe en la cara, que se volvió roja. Esta vez paro y mi último recuerdo es un beso doloroso en el cuello.

Ell, un amic

Per el Pau, un amic, ja tens el teu relat dedicat!

Saps la ràbia que t’entra quan et baralles amb un amic? Un d’aquests que li expliques tot... doncs així em sento jo, dins meu, una ràbia enorme vol sortir però vols saber per què? Doncs mira, és senzill.

Avui al mati m’he llevat i tenia un missatge, havíem quedat a les cinc, com cada dimarts. Després de classes i estudiar he sortit i he anat cap al nostre bar, el lloc on ens vam conèixer fa anys. Ens havíem estat fent molt amics, i ens explicàvem el que ens feia més vergonya, confiàvem molt.

La tarda era considerada normal, ens explicàvem les novetats dels dos instituts, exàmens, amics, rumors... quan ha tret el tema de parella. A mi m’agafa alguna cosa, portàvem mesos sense parlar d’això, ens sentíem més lliures. M’ha preguntat si estava enamorada d’algú i jo li he començat a parlar d’un noi, de l’institut. Al principi somreia però poc a poc, he pogut notar com la seva cara s’ha transformat en una ganyota. Aguantava, aguantava tots els meus comentaris sobre aquesta persona i ell em deia que m’ajudaria a conquistar-lo però en veritat per dins estava plorant. El sisè sentit, aquest cop s’ha activat massa tard. Quan me n’he donat compte he parat i li he preguntat a ell. Intentava dissimular, que ell a ella no li agrada i no sé quines bajanades més.

Sabia que era jo però no m’ho volia creure, amb ell podia compartir rialles i plors, passar-nos nits parlant sobre la vida, fer una guerra de pintura i acabar tots vermells, morir-me de son amb ell... no ho podia fer amb qualsevol i si teníem una relació... com la gran majoria acabaria malament i potser no ens tornaríem a parlar mai o més, o ens odiaríem.

Quan li he dit que era jo també ho ha intentat evitar però no podia i no ho recordo molt però hem sortit els dos molt emprenyats per la porta. Cap missatge durant la tarda, jo ajaguda al llit amb llàgrimes recordant un per un tots els moments divertits, un amic és millor que una parella, és de per vida!

Acabo de rebre un missatge, vol que ens veiem, ara! Però si són les onze tocades! Si surto per la porta la meva mare preguntarà, he d’anar i ràpid. Em poso les sabates i m’ofereixo per anar a llençar la brossa. Surto i està ell, també ha plorat o ha pegat al coixí. Només de veure’m fa una cara estranya, intento que em perdoni però no sento el mateix que ell. Ell sempre diu que sí però sé que en veritat és que no. Arribat a cert punt paro i el miro:

-       -   Per tot el que hem viscut junts, potser serà molt, potser serà poc però no em crec que ho vulguis eliminar de tu, no crec que em vulguis oblidar del tot perquè quan sóc amb tu ric i ploro, t’ho explico tot i m’ho expliques tot. Sempre m’has ajudat, ajuda’m ara a recuperar-te.

No sé si continuarem rient o serà diferent però faré el possible perquè tot vagi a millor.

Mart: el cafè

Per la Joana i l'Anna Maria i la xocolata calenta que ha fet que em tornés a posar a escriure una altra part,

Va estar una setmana sense llit. Tots els dies, es llevava d’hora i anava ràpid a l’hort. Com més feina fes millor podrien viure. Per altra banda es buscava una altra feina per poder-se pagar un llit ja que preguntant-ho va saber que li costaria dos kilograms de tomàquet i tres de pomes. Caríssim. Amb allò es podien comprar les suficients fustes per fer un llit. Ella però no en sabia.

Era el primer dia que la Georgina no estava així que aquell dia, com més beneficis fes més guanyaria la seva família. Només arribar va plantar arbres. Una part de la fruita, o perquè era dolenta o perquè sí, havia de guardar-la per plantar-la el dia següent.

No passava mai per casa i quan arribava deixava un cistell a l’entrada i anava a la seva habitació, la festa que li havia proposat el seu germà no es va ni presentar.

Era un dia especialment fred. Portava un anorac molt gruixut però tot i així notava com se li gelava el nas. Va estar treballant sense pausa. El Sol escalfava poc però era agradable. A mig mati va venir un dels germans de la Georgina. La Marina els havia conegut un dia que havien vingut tots a treballar a l’hort. Era més gran, devia tenir uns setze anys. Es deia Pau. Li va explicar que la seva germana estava malalta a casa i que venia ell a substituir-la. La part que ja havia collit tenia tot el dret de quedar-se’la així que la Marina la va apartar. Ell portava dos vasos de plàstic dur, de dins sortia fum:

-          - Algú ha decidit obrir un petit cafè on poder servir begudes calentes, te agafat una, per si en volies...- ha dit quan ha vist que la Marina el mirava- obert vint i quatre hores...

La Marina ha fet un petit somriure i ha agafat el got. Era xocolata calenta. Mentre treballaven, els dos anaven bevent i entraven en calor. De tan en tan el noi la mirava però ella aixecava el cap i el Pau s’avergonyia. Van agafar de tot. Per començar amb la verdura més cara ja que després quan la venguessin aconseguirien més coses a canvi. El dinar va ser ràpid pels dos. Un plàtan i a continuar. El noi intentava cridar-li l’atenció, es veia de lluny però ella no era una noia estupida, tota seria, es girava i continuava treballant.

Se’n van anar que encara hi havia llum però no tenien cap fruit que poguessin collir. Aquest cop, portaven tres cistells cadascú, havien treballat molt. Al arribar a casa, va saber que no hi havia ningú. Els germans de la noia devien ser fora amb amics i el pare treballant. Va agafar una tovallola i roba neta i va anar a dutxar-se. Una petita zona d’un riu, havien aconseguit que l’aigua estigués calenta, això sí, amb productes químics. Hi havia una part de noies i una de nois. Des que havia arribat només s’havia dutxat dues vegades.

Li agradava estar neta! Al sortir, amb una samarreta blanca i texans va veure que no sabia ser formal. Tota la seva roba era heretada dels seus germans, a ella tampoc li importava massa. Volia presentar-se per treballar al cafè aquell. Sabia que hi havia gent que treballava de nit.

Va entrar amb la bossa a l’esquena. La Marina, tímida, preguntà pels propietaris. Van estar parlant una estona, fent-li preguntes i al final van acceptar, la deixaven treballar de nit. Li pagarien amb les propines.

Havien introduït unes monedes. Molt senzilles. No tenien molt valor però era alguna cosa. Va tornar a casa, començava a treballar a les deu, encara quedava una estona. Sabia que el seu pare no volia que treballés per quedar-se ella els diners però volia passar una estona sola. En arribar a casa va preparar verdura per tota la família i va fer una mica de pa amb tomàquet. Els seus germans sorpresos perquè hagués tingut la iniciativa van asseure’s a taula. El sopar però era com a la Terra, els nois parlaven i ella girava el cap i mastegava.

Ja devien ser les nou i molt quan tots eren a la seva habitació. La Marina va sortir fent silenci. S’havia après els llocs on la fusta feina soroll així que anava mig saltant. A fora feia molt fred. Es va posar un anorac molt gruixut i va sortir a fora. Passava més gent del que creia. La Marina es va quedar quieta enmig de la gent. Alguns l’empenyien i altres li deien que s’apartés, era com si fos de dia, hi havia més o menys el mateix nombre de gent. Va caminar ràpid fins al cafè on van donar-li roba, per dir-ho d’una altra manera no els hi agradava la roba de la noia. A dins hi havia una enorme llar de foc que escalfava molt. Va tenir molts clients i quan per fi se li va acabar el torn, se li tancaven els ulls. Eren les dues i l’endemà s’havia de llevar a les sis.

Continuarà...

Mart: la Georgina

La segona part, li dedico a la Laia Serrano, una amiga que se'n va anar de l'escola, sempre hi han canvis a la vida i ella ho sap, per això cal fer una bona cara.

Es va llevar molt d’hora, només veure el sol brillant tènuement va somriure. El clima era bastant més fred ja que el planeta era més lluny del Sol. El que si que tenien eren unes mantes fetes de no sé quina pell que abrigaven moltíssim. Va posar-se res, una samarreta grisa ample i uns texans i va sortir a buscar aigua. No hi havia aigua corrent així que va agafar una galleda. Al centre de Newew, hi havia un pou, va omplir-la tota i intentant que no se li caigués per fora va tornar a casa, es volia dutxar.

En arribar-hi i dirigir-se cap al bany el seu pare li digué que no, no hi havia molta aigua, no es podia malgastar en dutxar-se. A més ja anirien més tard, a un riu. La Marina va llegir-se un full on deien quatre coses: havien d’anar-se a dutxar al riu, a una hora exacta que deia al full.

Van esmorzar un tros de pa i fuet. El que s’agrairia alguna cosa calenta quan es té fred al mati! El pare de la Marina, en Lluís, va dir que si volia entrar en calor que sortís a córrer. Els germans d’ella s’anaven ja, alguns amb ramats. Ella anava a l’hort. Per tal d’aprofitar totes les temporades ja hi havia coses que es podien collir. Mentre una noia d’una altra família, la Georgina, plantava llavors ràpides ( descobriment fet a finals del s. XXI), la Marina va anar collint tomàquets, coliflors i altres plantes que creixien en qualsevol època de l’any. Va tallar totes les males herbes i en una zona apartada va fer créixer arbres de fruites amb unes llavors extra ràpides. La Georgina no se la veia contenta, també l’havien apartat de tothom, dels amics, familiars... només es dedicava a plantar i tapar, callada.

Ja cap a la tarda, quan les dues recollien fruits, van parlar:

-          - Ets diferent a tothom que coneixo, com si no et fes res que t’haguessin apartat de tot el món, literalment.

-          - És que no em fa res, no podem tornar tampoc així que afronta el mal temps, no et podrà parar ningú. Ningú ho ha viscut això- li contestava la Marina.

La Marina, però tampoc semblava molt convençuda, no tenia amics però la família, la seva mare enterrada a la mateixa ciutat de New York... la Georgina va somriure i li va començar a explicar com vivia a la terra. La tarda va passar volant i ja cap al vespre es van repartir tot el menjar amb parts iguals i, si sobrava alguna cosa, la van intercanviar per alguna barra de pa que es van menjar de camí a casa. Ara venia l’hora en que tots els joves sortien, a parlar. La Georgina va acompanyar a la Marina a deixar la verdura a casa però després se la va emportar a casa seva per sortir. Segons la amfitriona, havia de canviar el look.

La casa era igual per dins, l’únic que eren molts més germans, deu per ser exactes. Ella tenia l’altell, un petit altell, el seu únic espai. A la part de baix dormien les seves dues germanes bessones. Va pentinar els cabells ondulats, li demanava que es treies la samarreta, ella li deixaria una més bonica. La Marina s’hi negava. Al final va treure-se’la i es moria de vergonya. A l’escola quan tocava gimnàs ella es canviava al bany, tenia vergonya del seu cos. Tot i ser molt jove tenia el mateix problema que la seva mare l’únic que no tan excessiu, els pits li havien crescut molt en poc temps, ella se n’avergonyia i per això es posava samarretes amples.

En veure-la sense samarreta, la Georgina va remenar per dins d’una maleta enorme a mig desfer. D’allà va treure una samarreta de ratlles blanques i negres. Ajustadíssima i de mànigues tres quarts. El que havia volgut ocultar tota la vida, ni els germans de la Marina sabien com era de cos, sempre la veien amb roba ample. Tenia un gran escot.

La Marina va negar-se a canviar-se els pantalons, al final després de molt discutir, la Georgina va acceptar. Va posar-li un mocador vermell i blanc al cap, com una cinta i li va deixar un jersei obert. Li va regalar tot. La Marina deia que li tornaria però ella s’hi negava. Van sortir de la casa. Com la nit abans, tots els joves eren a la única plaça del poble. Van mirar-se la Marina quan va arribar. Les noies anaven maquillades i els nois molt repentinats, tampoc cridava l’atenció. Ningú li feia cas, tots eren més grans. Es veia quins nois volien tenir algun lio amb una noia i quina noia també volia. Alguns semblaven animals, es besaven allà al davant, tot plegat...

Al arribar els germans de la Marina i veure-la van escridassar-la, renyar-la i se la van emportar a casa. En part estaven sorpresos pel fet que la veiessin tan ajustada però també estaven enfadats:

-          Com vols anar així senyora? Creus que son maneres?- li va dir el pare.

La van fer canviar immediatament, la noia tremolava. Es va posar una samarreta del seu germà més gran, el Nico. Van castigar-la, no volien deure res a cap família, no podia anar presumint de la part dolenta de la seva mare. Aquí la Marina va quedar-se parada. No ho consentiria pas, era una part preciosa de la seva mare, tot el que era ajustat li quedava genial. Va fer un crit al seu pare i va emportar-se una poma a l’habitació. Com eren capaços d’insultar la seva mare!

Ja cap a tard, va entrar el Nico a veure la Marina:

- -  L’únic que volem és protegir-te, estem fent molts canvis, el pare va deixant poc a poc la Nasa, no volem que vagis pel carrer intentant lligar- ha dit el germà gran.

-          - Però jo no volia lligar, jo passo dels nois, sou tots uns inútils- va dir la seva germana fent-lo fora.

-         - El cap de setmana hi ha una festa, deixa’m que et busqui una parella...

Després la Marina el va fer fora molt enrabiada, com s’atrevia. El seu llit fet de palla i roba escampada s’anava desfent, l’endemà hauria d’anar a veure el fuster pel llit, li costaria car però treballaria de valent. 

Continuarà...

Mart

Per ningú, pel futur, perquè un dia tot canviarà i no sabrem que haurem fet

Fou un dia molt estrany, aquell. La Marina, en despertar-se va veure el seu pare a la seva habitació. No passava mai això, des que la seva mare s’havia mort, la nena s’havia distanciat molt dels seus altres quatre germans, tots nois. Cada dia, quan arribava de l’institut anava a la seva habitació i tancava la porta, ningú sabia que hi feia. Només la obria quan anava a sopar.

Com anava explicant, el pare de la Marina recollia coses a la seva habitació. En mirar-lo l’home li va explicar que es portava temps intentant anar a viure a Mart, ja era possible. Com que el pare de la noia treballava a la Nasa li van donar la opció d’anar a viure allà. Tots els nois anaven com bojos per casa però la Marina va seguir la rutina, dutxa amb aigua freda i llet bullint. El pare ja li havia recollit bastantes coses i ella, una noia no molt aficionada a la roba, va omplir la motxilla de l’escola amb roba. Van sortir de casa sobre les onze. Després de introduir les coordenades de GPS perquè el cotxe els portés fins l’estació de naus de la Nasa, van acomodar-se als sofàs. Tenien diners, eren una família benestant, potser massa i tot en el segle vint-i-dos.

Des que es van començar a extingir molts animals, hi havia qui no se n’enterava, llavors es va posar en marxa el projecte Mart, per la gent que no li agradava com continuaven contaminant, per intentar fer un món millor.

Per l’estació hi havia periodistes de tot el món, hi havia humans que anirien a viure a Mart! Van conduir a les famílies que es traslladaven per un edifici on no tenia accés cap periodista. La nau on havien de pujar era gran i intentaven que semblés reconfortable. La Marina ja començava notar els nervis però tot i així continuava com sempre, amb el rostre impassible. Segons sabia, quan sorties, la sensació era màgica. La nau va enlairar-se. Tots lligats amb cinturons es miraven, tenien por però volien conèixer aquest nou món on es podia viure. De moment serien només els que ja estaven a la nau. Eren al voltant de cinc-centes. Estava previst que es fes un viatge cada mes, el bitllet seria caríssim però segur que hi hauria que els comprarien.

El viatge ningú sabria dir quan va durar però quan va aterrar, tots eren crits i aplaudiments. Fora hi havia gent de la Nasa. El pare de la Marina els coneixia a tots. Van fer un discurs, donant les gràcies per confiar. Per primer cop en anys, entre aquells cabells rojos va aparèixer un petit somriure.

Hi havia oxigen però era necessari que s’anessin plantant més arbres i sobretot que no es contaminés, era un planeta ecologista, no hi hauria contaminació.

Era una forma molt diferent. Hi havia muntat un petit poblat, anomenat Newew. Tot eren casetes, fetes amb fusta, precioses, comparat en el pis en que vivien abans. A dins no hi havia cap moble, res. Els germans de la Marina sortien a fora, ajudaven al seu pare a construir llits per tots, ella però es quedà a dins de casa. El seu pare no li faria cap moble, sempre deia que si no ajudaves et quedaves sense res. La Marina, al ser la única noia li van donar per triar habitació, va triar una que tenia un altell. Allà, tenia una finestra on es veia la segona muntanya més alta del sistema solar. Volia viure simple. S’havia passat molt de temps, tota la seva vida, envoltada de tecnologia i sempre havia admirat la natura.

Amb quatre taulons, claus i martells, va fer una petita prestatgeria on podia col·locar roba. Després va anar a veure que feia el seu pare. Havien convocat a tots els habitants en una reunió per decidir coses.

Els germans de la Marina acabaven de tornar a casa, tots més grans que ella. hi havia un grup de joves, de la seva edat. Van treure a fora a la seva germana, només tenia catorze anys però sempre li havien dit que aparentava més. En veure el grup, eren com ells. Ho havien deixat tot per començar una nova vida, s’havien quedat sense amics. S’explicaven d’on eren, la Marina, en un racó escoltava. No volia posar-se amb gent que no coneixia. Més d’un cop va estar a punt d’anar-se però llavors alguna noia deia que es quedés una mica més, al final van tornar entrant la nit. El sopar ja era a taula. Van explicar que tot i que la educació era molt important volien tornar una mica als vells temps, només s’estudiaria a primària, després hauries de treballar, com a mínim els primers anys ja que s’hauria d’adaptar tot. S’havien ajuntat dues o tres famílies per fer el mateix ofici, de manera que podries intercanviar alguna cosa pel que tu havies fet. Ens tocava agricultura i ramaderia. En aquest sector hi havia més famílies que feien el mateix, s’havien d’alimentar tots.

Abans d’anar-se a dormir, la Marina va mirar les dues llunes i pensà en la seva mare, era en algun lloc observant com canviaven les vides dels seus fills, esperant veure que passaria l’endemà.

Continuarà...

Llar d'avis

Feelings, us vaig dir que us dedicaria un i no he trencat la meva promesa. Us el dedico per tot el que hem compartit aquest any a FOC. L'any que ve espero continuar amb l'aventura.

En Jordi era un ancià que vivia en un casal d’avis. La seva vida sempre havia estat divertida, meravellosa. Els seus fills anaven a veure’l de tan en quan però ell trobava a faltar la canalla. Quan ell, ja feia uns anys, s’assentava en un banc a donar de menjar als coloms s’apropava nens perquè els hi donés menjar pels coloms. Ara per això tot s’havia acabat i es passava les hores avorrit mirant per la finestra. Un dia, per Nadal, l’època en que recordava més la seva infància va venir un grup de joves al seu casal. Van cantar nadales i algun dels seus companys i companyes van acompanyar els nois. Eren de l’escola de Casp. L’escola on ell havia estudiat. Va parlar amb varis nanos, tenien pinta de ser molt simpàtics pel somriure que feien cada cop que obrien la boca. Semblava que la joventut s’havia apoderat de la sala. Se sentia jove. Va parlar de la seva infància i es va obrir. Eren uns nanos preciosos. Més tard va veure com anaven a berenar. Tots parlaven animats comentant com era cada avi. Era la primera vegada que ho feien. Tots parlaven bé de tots. Volien tornar-hi ja. Van anar marxant acomiadant-se de tots. Pels carrers tampoc van callar, parlaven i parlaven sens parar. Reien i se sentien orgullosos d’haver pogut ajudar a persones necessitades.

Per Sant Jordi van tornar i van jugar tots junts al Bingo. Un joc de taula on tots s’ho passaven genial. A vegades els nois havien de repetir els números però estaven disposats ha gastar saliva per aquella gent que havien conegut. Quan algú feia línia els hi llegien frases d’escriptors coneguts. Quan algú cantava Bingo a la sala se sentien riures de diversa gent.

Aquests nois no van tornar durant l’any però estaven disposats a l’any que ve tornar-hi per continuar coneixent aquella gent tan meravellosa. Gent que necessitava vailets. Tractaven aquells ancians com els seus avis mateixos, amb amor i sempre amb un somriure a la cara.

La veritable Llegenda de Sant Jordi

En aquestes poques línies podeu veure un microrelat que vaig presentar en un concurs de Sant Cugat

Durant el dia de Sant Jordi, tothom és al carrer venent o comprant roses de tots tipus: grans, petites, de fusta, naturals, vermelles, blaves... Els carrers de Sant Cugat estan plens de llibres, roses, colors i gent. Moltes parelles caminen amb la rosa i el llibre a la mà. La verdadera llegenda però, no és la que tots coneixem. Us ho explicaré: no existia un drac sinó que eren bous. En veritat era Sant Jordi el poruc, que a través d’un sorteig que havien fet els animals se l’havien de menjar. La princesa va ser qui el va salvar espantant els bous. Però, com que era una època molt masclista, van decidir dir-li El dia Sant Jordi. La princesa però, estava enfadada i va fer que els bous, una nit, és mengessin el Sant Jordi. La rosa, significa en veritat la sang del cavaller i el llibre per explicar la història falsa. I és que Mont Blanc no volia tenir mala reputació

El Marc

Per la Berta que quan li vaig ensenyar el principi del llibre MaRoMÀlCa va voler continuar llegint però no li vaig deixar. Ja te'l deixaré llegir ara. Un altre dels personatges que més m'estimo

El Marc va néixer el 1997 en un poble acabat de construir. Pels carrers no passaven cotxes i el nen podia moure’s per on volia. Tenia un germà, l’Arnau que era dos anys més gran que ell i una germana petita, la Martina que tenia set anys menys que el Marc. Quan tenia dos anys, a la guarderia tots els nens de la seva classe van agafar tuberculosi, l’havia contagiat la mestra. Van obrir el Cap el dia de Sant Jordi i anaven classificant als nens entre: tu a l’hospital, tu no. El Marc l’havien enviat a l’hospital on després d’haver estat ingressat va estar sis mesos prenent dos medicaments per acabar-se de curar.

El nen sempre s’havia posat en molts problemes i en una ocasió va desaparèixer sis dies i, quan els seus pares ja ploraven pensant que estava mort el van trobar passejant-se pel bosc content i cantant. Quan havia començat l’escola no tenia molts amics, només la Marina, la filla d’uns amics dels seus pares. De petits ells dos sempre havien jugat a mames i a papes. Als 10 anys, un nen nou va arribar a l’escola, el Roger en que temps més tard es convertiria en el seu amic de l’anima.

A 1r d’ESO, quan el Marc tenia 13 anys, no estudiava gens i es passava la major part del seu temps lliure passejant-se pel bosc, la gent ho trobava molt estrany i li va anar d’un pèl repetir curs. Per sort després de tot un estiu estudiant va poder passar a fer 2n d’ESO, aquest cop amb el Roger i la Marina, un trio inseparable.

Quan tenia 14 anys li va passar una cosa inesperada, que va fer que el noi no volgués sortir de la seva habitació durant una setmana, se li van morir els avis en un accident de cotxe. El Marc, tot i que ja no era tan nen, havia anat cada setmana a veure els seus avis que sempre li donaven regals i consells. Sobretot el seu avi que tenia l’obsessió de que havia de sortir amb una noia. El Marc, mentre el seu avi era viu no li va fer cas, però temps més tard quan ja era mort va començar a sortir amb la Marina.

Als 15 anys ell i els seus amics: la Marina, el Roger i l’Àlex, van crear una colla, la colla MaRoMÀl. En aquell moment la noia i ell van deixar córrer la seva relació amorosa. No volien perdre l’amistat que havien fet i ara si sortien podien tirar la gran columna al terra. Amb la colla havien fet un munt de coses junts, però de vegades el Marc continuava anant al bosc tot sol per passejar una mica i desfogar-se  de la pressió del món.

Un any després una noia nova va entrar al seu institut, es deia Carla i també tenia el costum de anar al bosc. Ràpidament es va fer amiga de tots els components de la colla, especialment del Marc i van afegir-la a la colla, ara rebien un altre nom, la colla MaRoMÀlCa. Van decidir anar-se’n a viure lluny del poble, en un altre món.

Als 17 anys, un molt amic seu, l’Àlex, va abandonar la colla per anar-se amb gent pitjor. A tothom li va saber greu, en especial al Marc ja que havien estat molt bons amics.

Per finalitzar, als 18 anys quan torna al poble amb els seus amics per veure la família se n’adona que està morta i ara està destinar a lluitar per sobreviure.

Enveja

Porto molt de temps sense escriure, això està una mica abandonat. Intentaré escriure amb més freqüencia per poder-ho anar publicant i compartint amb vosaltres. L'enveja és un sentiment que tots hem sentit alguna vegada i avui us poso un relat envejant.

Jo que porto tota la vida fent coses bones per la gent mai no m’han donat cap reconeixement en canvi ara uns nois que formaven part de diferents colles que robaven als turistes ara són guies, graven vídeos de artistes musicals o fan mojitos, i se’ls hi dona molta importància!

Fins i tot els han entrevistat! Quina ràbia!!!

Un a l’entrevista ha dit que abans robaven als turistes i avui els hi ofereixen tours, ell era un dels que robava el mòbil o la càmera. Aquest noi que es diu… jo que sé, no m’interessa… a passat més de vuit anys a la presó i tot i això continuen donant-li importància! Ell té trenta- tres anys dos filles i el coneixen tots els veïns de la zona.

Per allà pots veure balcons caiguts, bosses de deixalles al terra… i veus un grup de turistes que acompanya aquest noi. Qui voldria veure una cosa tan lletja?!

I cada dissabte uns altres nois mostren als turistes els carrers del barri, on encara hi han parets d’edificis vells amb pintades de una d’aquelles colles.  També fan peix fregit pels viatgers, amb el que m’agrada a mi el peix fregit!!!

Tot plegat jo crec que els periodistes els hi donaven pena i van decidir entrevistar-los per ajudar-los.

-   - Estàs segura del que tens, perquè jo crec que es enveja, si t’haguessis escoltat... 

En Kino i les seves perles

Tot començà amb un exercici a l'escola per intentar saber com seria el final del llibre de "la Perla" de John Steinbeck. Ara és un altre relat meu

El Kino sortí de casa de Juan Tomás preocupat no s’havia que l’esperava l’endemà al matí. Es passaren la nit caminant a les tenebres tapats. En més d’una ocasió veien gent que tornava a casa i ells s’havien d’amagar no podien deixar que ningú els veies. Cap a trenc d’alba van entrar a un poble on descansaren. Tots estaven famolencs i no tenien més que una coca seca que havien pogut treure de la cabana. Amb el ganivet del Kino es van repartir la coca i decidiren continuar, no es podien prendre cap descans. També necessitaven aigua així que continuaren pel camí per veure si trobaven un rierol. Per mala sort hi havia gent allà. El riu era petit i en qualsevol lloc els veurien. El Coyotito es queixava, tenia molta gana i set. De sobte van callar tots tres. Es sentia un soroll llunya de gent molta gent. Estaven arribant a la capital. Van accelerar el pas, no podien parar. A la ciutat podrien beure aigua i menjar. Hi arribaren ja esgotats, sense poder respirar. Van veure una parada amb fruites. Ells no es podien pagar les fruites i mentre la senyora atenia a un client el Kino va esmunyir-se i li va agafar 3 pomes.

 Continuaren el caminant després d’un breu descans i arribarem a la capital. Hi havia molta gent i ja era fosc. A les afores hi havien cabanes, com la seva. Tenien son i no podien passar la nit al ras. Demanaren ajut en una casa i els i deixaren passar. El Kino va explicar quin era el motiu pel qual estava allà, La Juana va ajudar a preparar el sopar a la dona de l’home que els havia deixat passar. Al cap d’una hora seien tots a taula i menjaven les restes de la coca del matí i unes mongetes que havien preparat. Després de sopar es van adormir tots arraulits. Junts uns contra els altres. La nit va ser llarga pel Kino. No volia que els seus atacants l’ataquessin a casa d’aquella família que havia conegut. Finalment el sol sortí i es despertaren. La Juana va donar les gràcies i van dirigir-se cap al centre de la ciutat per vendre la perla.

Aquest cop no el van estafar. Li van donar el que es mereixia. Van viure uns quants dies més amb aquella família encantadora i finalment compraren una casa gran a la ciutat. Es van casar, el Coyotito quan va complir els tres anys anava a una escola, va tenir una germaneta. El Kino però continuava preocupat. Sabia que hi havia gent que encara el buscava. No viuria mai amb calma. Tenia la cançó del mal al cap però era un soroll llunya i cada cop el sentia menys. Així que va decidir un dia donar les gràcies al Marcos es així com es deia l’home de la cabana. La Juana i ell els hi van portar diners i menjar per l’ajuda que ells havien rebut quan la necessitaven. Tot seguit el Kino acceptar la feina de comprador de perles. Va ser un comprador molt famós i els seus diners els repartia entre els pobres. La riquesa mai es va apoderar d’ell i com per art de màgia es va començar a fer gran poc a poc fins que un dia va morir. El Coyotito hereta les coses del seu pare com una canoa de fusta per anar a buscar perles.

Somiar és GRATIS

Per totes les companyes de dansa i per aquells que sempre estan somiant

El públic s’ha deixat les mans de tant aplaudir-me. Acabo de ballar un dels balls més importants de la nit. Ara em trobo a un teatre enorme al mig de Chicago i moltíssima gent aplaudint-me, gent aixecada, fent fotos!

Quan vaig sortir de l’escenari estaven les meves companyes:

-          - Per què has trigat tan a sortir? Només havies de sortir corrents!- va dir una.

-          - No passa sempre això de ballar a Chicago- dic. Tenen enveja.

No m’han contestat, i el presentador amb un accent català de Lleida anunciava el següent grup. Nosaltres havíem de sortir de l’escenari i anar als camerinos a esperar per tornar a ballar. M’ho estava passant genial!!!

Quan hem entrat hem vist uns admiradors, volien un autògraf. Els hi he dit que més tard, estava cansada i volia descansar. M’han mirat amb molt mala cara! M’han començat a llençar insults en anglès o això crec jo perquè estava centrada en maquillar-me. L’últim ball que hem fet era el millor però per mala sort ens ha sortit malament, havíem d’aixecar una noia pels aires però semblava ser la única que me’n recordava ja que les altres estaven saltant amunt i avall amb coques! La gent de Chicago s’ha quedat callat, mut, al veure que jo feia una altra cosa però ràpidament mil càmeres m’han enfocat per començar-me a fer fotos. Estava genial. Les meves companyes al veure que ho feia tan bé s’han parat, s’han girat cap a mi i m’han estat mirant el que quedava de de ball. Després he saludat, he agafat el micròfon al presentador i he dit:

-      - Estimats habitants de Chicago, moltes gràcies per haver-me convidat avui amb vosaltres, a la vostra ciutat, és perfecte. Per mi, és tot un honor haver assistit a una exhibició de dansa com la que s’ha fet avui aquí! Gràcies!

A mi, que se’m dóna bé fer discursos he trobat que no m’ha quedat malament, no tenia un anglès molt bo però havia trobat les paraules justes per definir les meves emocions però la gent del públic reia com mai. Em senyalaven.

Pels altaveus han dit: Si us plau, al públic del Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallés se’ls prega silenci!

Quin mati!

El primer relat que vaig escriure al taller d'escriptura.

A veure si ho he entès bé:
A l'examen d'aquest mati has copiat, tu et pensaves que no t'enganxarien però t'equivocaves. Ja portaves una estona i començaves a confiar i a pensar que això de copiar és la única cosa que se't donava bé a l'escola.
Quan la mestra, la Margarita t'ha enxampat posant els ulls en un examen que no és el teu te'l treu i tu li demanes per favor que et deixi una altra oportunitat. Ella l'estripa a la teva cara i t'envia a la biblioteca. Allà comences a remenar llibres però al cap de res et tornen a cridar l'atenció, fas molt soroll. Tu no li dónes molta importància i, com que no trobes cap llibre del teu gust te'n vas al fons de la biblioteca, on hi han els ordinadors. Obres un i et poses a jugar, cosa que posa en un cartell de lletres molt grans que està totalment prohibit jugar amb els ordinadors. Tu, com sempre, no fas cas. Aquest cop no estàs fent soroll però estàs incomplint una regla. Ara sí, et criden l'atenció i t'envien altre cop a la classe. Avui no és el teu dia.
Altre cop a la classe, la professora et pregunta per què has tornat, tota la classe riu. Tu expliques que t'han fet fora de la biblioteca. La Margarita, que a més és la teva tutora ja no sap que fer amb tu. T'enviï on t'enviï sempre fas una de més grossa. Tal i com et va dir el primer dia que et va veure, ets el pallasso de la classe.
La mestra t'ha dit que et pots quedar però una broma més i cap a casa.
Durant una hora has aguantat bé, després tenies català, amb l'Alba. Aquesta professora no et cau bé i com sempre fas amb els professors que no et cauen bé, has decidit posar-li l'última hora del mati difícil. Tal qual ella ha arribat has començat a anar a munt i avall de la classe parlant amb tots els companys. L'Alba t'ha dit que t'assentessis, tu no li has fet cas. Ella farta de tu, ha dit que agafessis les coses i marxessis cap a casa. Això has fet. Al carrer t'ha parat la policia i t'ha dit que tornessis a l'escola. Tu li has explicat la situació i t'ha deixat passar. Has agafat els ferrocarrils i has vingut cap a casa.