Mart

Per ningú, pel futur, perquè un dia tot canviarà i no sabrem que haurem fet

Fou un dia molt estrany, aquell. La Marina, en despertar-se va veure el seu pare a la seva habitació. No passava mai això, des que la seva mare s’havia mort, la nena s’havia distanciat molt dels seus altres quatre germans, tots nois. Cada dia, quan arribava de l’institut anava a la seva habitació i tancava la porta, ningú sabia que hi feia. Només la obria quan anava a sopar.

Com anava explicant, el pare de la Marina recollia coses a la seva habitació. En mirar-lo l’home li va explicar que es portava temps intentant anar a viure a Mart, ja era possible. Com que el pare de la noia treballava a la Nasa li van donar la opció d’anar a viure allà. Tots els nois anaven com bojos per casa però la Marina va seguir la rutina, dutxa amb aigua freda i llet bullint. El pare ja li havia recollit bastantes coses i ella, una noia no molt aficionada a la roba, va omplir la motxilla de l’escola amb roba. Van sortir de casa sobre les onze. Després de introduir les coordenades de GPS perquè el cotxe els portés fins l’estació de naus de la Nasa, van acomodar-se als sofàs. Tenien diners, eren una família benestant, potser massa i tot en el segle vint-i-dos.

Des que es van començar a extingir molts animals, hi havia qui no se n’enterava, llavors es va posar en marxa el projecte Mart, per la gent que no li agradava com continuaven contaminant, per intentar fer un món millor.

Per l’estació hi havia periodistes de tot el món, hi havia humans que anirien a viure a Mart! Van conduir a les famílies que es traslladaven per un edifici on no tenia accés cap periodista. La nau on havien de pujar era gran i intentaven que semblés reconfortable. La Marina ja començava notar els nervis però tot i així continuava com sempre, amb el rostre impassible. Segons sabia, quan sorties, la sensació era màgica. La nau va enlairar-se. Tots lligats amb cinturons es miraven, tenien por però volien conèixer aquest nou món on es podia viure. De moment serien només els que ja estaven a la nau. Eren al voltant de cinc-centes. Estava previst que es fes un viatge cada mes, el bitllet seria caríssim però segur que hi hauria que els comprarien.

El viatge ningú sabria dir quan va durar però quan va aterrar, tots eren crits i aplaudiments. Fora hi havia gent de la Nasa. El pare de la Marina els coneixia a tots. Van fer un discurs, donant les gràcies per confiar. Per primer cop en anys, entre aquells cabells rojos va aparèixer un petit somriure.

Hi havia oxigen però era necessari que s’anessin plantant més arbres i sobretot que no es contaminés, era un planeta ecologista, no hi hauria contaminació.

Era una forma molt diferent. Hi havia muntat un petit poblat, anomenat Newew. Tot eren casetes, fetes amb fusta, precioses, comparat en el pis en que vivien abans. A dins no hi havia cap moble, res. Els germans de la Marina sortien a fora, ajudaven al seu pare a construir llits per tots, ella però es quedà a dins de casa. El seu pare no li faria cap moble, sempre deia que si no ajudaves et quedaves sense res. La Marina, al ser la única noia li van donar per triar habitació, va triar una que tenia un altell. Allà, tenia una finestra on es veia la segona muntanya més alta del sistema solar. Volia viure simple. S’havia passat molt de temps, tota la seva vida, envoltada de tecnologia i sempre havia admirat la natura.

Amb quatre taulons, claus i martells, va fer una petita prestatgeria on podia col·locar roba. Després va anar a veure que feia el seu pare. Havien convocat a tots els habitants en una reunió per decidir coses.

Els germans de la Marina acabaven de tornar a casa, tots més grans que ella. hi havia un grup de joves, de la seva edat. Van treure a fora a la seva germana, només tenia catorze anys però sempre li havien dit que aparentava més. En veure el grup, eren com ells. Ho havien deixat tot per començar una nova vida, s’havien quedat sense amics. S’explicaven d’on eren, la Marina, en un racó escoltava. No volia posar-se amb gent que no coneixia. Més d’un cop va estar a punt d’anar-se però llavors alguna noia deia que es quedés una mica més, al final van tornar entrant la nit. El sopar ja era a taula. Van explicar que tot i que la educació era molt important volien tornar una mica als vells temps, només s’estudiaria a primària, després hauries de treballar, com a mínim els primers anys ja que s’hauria d’adaptar tot. S’havien ajuntat dues o tres famílies per fer el mateix ofici, de manera que podries intercanviar alguna cosa pel que tu havies fet. Ens tocava agricultura i ramaderia. En aquest sector hi havia més famílies que feien el mateix, s’havien d’alimentar tots.

Abans d’anar-se a dormir, la Marina va mirar les dues llunes i pensà en la seva mare, era en algun lloc observant com canviaven les vides dels seus fills, esperant veure que passaria l’endemà.

Continuarà...