Una sensació per oblidar

 Per una persona que no vol recordar res

És normal que quan ja no et relacionis amb una persona, la trobis a faltar i que a vegades et preguntis quina es la raó per la qual no et relaciones. El problema que tenim aquí però és d’una noia, la Cristina, no pot aconseguir oblidar un amic. Per ser exactes més que un amic.

El Joan i ella van tenir una relació farà cosa d’uns cinc mesos.  Fins que un dia ell la va deixar. Tots dos s’ho passaven malament. La noia desconeixia el motiu que els havia separat. Ara no es miraven enlloc i quan ho feien dissimulaven ràpidament i giraven el cap. Havien passat cinc mesos i la Cristina encara no ho havia superat. Potser era perquè era la seva primera relació amb un noi o perquè encara l’estimava, en fi que no ho sabia.

Tot  continuava normal l’únic que en una caixa que tenia la noia de records s’hi trobaven mil olors, cartes i presents de quan havien estat sortint. Quan l’obria li entraven les ganes de plorar i riure a la vegada. Recordava les converses serioses que tenien en la platja i que acabava inundada de petons i abraçades. Ara res d’això passava i feia poc que la Cristina li havia arribat a les orelles que el Joan li agradava una altra noia de la seva classe.

La Cristina no estava enfadada, ell tenia la seva vida i tenia dret a escollir ara que no estaven junts. De fet, ella també havia tirat endavant i ara sortia amb un altre noi. L’únic problema era que no aconseguia oblidar el Joan. Ara quan la noia anava a l’escola i és trobava amb ell o algú deia el seu nom s’alarmava, es posava molt nerviosa i intentava canviar de tema. La seva amiga la Maria no ho sabia això, de fet es pensava que ho havia superat feia mesos. Quan un dia li va haver d’entregar un paper al noi i havia de parlar davant seu no sabia que dir. Li va entrar el pànic com li havia passat altres vegades en que s’havien vist pels passadissos.

Quan van tallar van dir: << serem amics>>. Però no ho eren o no es comportaven com a tal. Ella li va entregar el paper tremolosa li digué sis paraules:

-          Vull que t’ho llegeixis, si us plau.

Després marxà. Restà esperant uns quants dies a veure si el noi responia. La sensació de pànic però no disminuïa quan el veia.

El que queda ho ha “d’escriure” ell, pensava. La Cristina no volia determinar el que el noi havia de fer però això sí: ho havia de fer ell. Ella volia fer desaparèixer la sensació de pànic que tenia quan el veia però el futur l’havia “d’escriure” ell.

La Cristina li entregà al noi aquest paper que estàs llegint en forma de conte per intentar solucionar el que havia quedat a mitges.