Una tarda a Nova York

Pels meus pares, que són els milllors!

La tarda era grisa i freda, l’aire era suau, com si t’abracés, i dos amics anaven caminant  pel Central Park a Estats Units. Havien decidit passar allà les vacances d’estiu. Junt amb més gent  de la universitat havien agafat un vol dies anteriors i ara passaven la tarda sols. És van asseure a un banc fosc i buit i no van parlar. Veien la gent pel davant, escoltaven els sorolls dels milers de cotxes que devien passar pel carrer. Les botzines, les veus, fins que la Maria va trencar el gel. Li va demanar perdó ja que ha la tarda s’havien enfadat. Ell, en Jordi, l’abraça amb totes les seves forces i continuaren parlant més estona. Van parlar dels estudis, de la seva infantesa i es van adonar que havien passat tota la seva vida com amics. Ara els seus camins se separarien i això no era el més agradable per cap dels dos. La gent, quan passaven per davant xiuxiuejava alguna cosa amb anglès però com que ells no en sabien gaire d’aquest idioma estranger i s’estimaven no els hi importava el que la gent pogués dir d’ells.

De sobte l’aire bufà més fort i la Maria va caure sobre el Jordi. En aquell moment ell la va agafar i es van besar. Just en el moment en que s’obrien clarianes en el cel i deixaven que els rajos del sol caiguessin sobre el parc. Els cabells de la noia brillaven amb la llum i colpejaven la cara del noi suaument. Parelles que passaven per davant se’ls miraven. L’aire feia olor a gespa mullada. Els sorolls dels cotxes, de la ciutat s’aturà i només existien ells dos.

De mica en mica es van anar separant però ràpidament es tornaren a ajuntar. Havien arribat amb un vol com a amics preparats per passar una experiència que mai oblidarien i s’anaven com a parella desitjant tornar aviat a la ciutat que els havia ajuntat.