Una nit i... res més?

Pels meus amics de l'esplai gatzara: l'Anna, la Iria, la Laia, el Miquel, el Bruno, el Bernat, en resum per tots. Per fer que passes una sortida inoblidable amb una guerra de sexes... us estimo un munt a tots!!!

Tot començà com una sortida qualsevol que feien amb els amics de l’esplai Sarau.

Havien decidit anar a fer una ruta per la Gran Muntanya quan es van trobar en aquell poble. El primer cop que el van veure els hi va agafar por, a l’entrada hi havia un cartell tot trencat que amb molts esforços van poder llegir: Catellbisbal.

S’estava fent fosc i van entrar. No volien estar fora quan es fes de nit!. Els que havien organitzat la sortida havien decidit un lloc per passar la nit en aquell poble. Es tractava d’un antic local que utilitzaven un grup de joves, un altre esplai, el Gatzara. Al entrar-hi van saber que passarien fred allà dins ja que no hi havia calefacció. Van treure les màrfegues i les van estirar a la rajola freda. A sobre van posar tots el sac. Ningú parlava, tenien por, que els hi podia passar? De sobte van sentir un soroll de la porta metàl·lica del local, algú acaba d’entrar... en aquell poble hi vivia algú? Es van mirar desconcertats, sense saber que fer i només amb la mirada van saber que els hi tocava fer.

Van anar a rebre els nouvinguts a pesar de la por que tenien. I allà, davant de la porta hi havia un grup de joves també amb motxilles:

-          Que feu aquí?- van preguntar.

-          Doncs...bé... hem vingut aquí a passar la nit- ha dit la Clàudia, una noia de l’esplai Sarau.

-          Doncs que bé, perquè llavors dormirem junts! Però abans suposo que voldreu jugar un dels jocs més famosos del poble no?

Al escoltar aquella gent de poble parlant s’espantaven, quin joc? En que es basava? Però abans de que ho poguessin discutir una noia molt decidida, la Laura va dir:

-          I tant que sí!

La resta de la tarda la van passar junts. Aquella gent que al principi semblava mala persona o antipàtica es van adonar que també eren molt simpàtics. Al final de la tarda ja els coneixien a tots i estaven preparats pel gran joc.

Per començar els van separar nois i noies. Allò els inquietava més. Els nois els hi van repartir números i les noies lletres. Una persona es va seure al mig i va dir un nombre i una lletra (un noi i una noia). Com que la persona que estava al mig era una noia, l’Anna de Castellbisbal, el noi, el Pau de l’esplai Sarau havia d’intentar fer-li un peto a ella i la noia que s’havia aixecat, la Iria també de Castellbisbal, ho havia d’impedir. Davant dels ulls de la gent veien placatges, es tiraven a terra, es rebolcaven fins que finalment sortia un guanyador.

La nit anava passant i ells s’anaven rebolcant. Hi havia una noia de l’esplai Sarau que havia entès a la perfecció de que anava el joc i es tirava sobre els nois per fer-los petons.

Va arribar l’hora d’anar-se al llit. Els nois de l’esplai Sarau estaven baldats així que quan van arribar a les màrfegues es van adormir de seguida. Ara però els de l’altre esplai es preparaven per atacar, no eren tan bons com semblaven. Van treure uns pots de les seves motxilles i amb la llum de la lluna que entrava per la finestra van empastifar de pasta de dents als seus convidats. Per aquesta raó el grup de l’esplai Sarau (que es deien Gatzares) que havia anat a Catellbisbal no van poder dormir bé.

L’endemà al mati s’havien de separar, ningú volia, es van donar al telèfons mòbils tot i que encara els hi tenien una mica de por a aquelles persones estranyes que vivien en un poble fosc. Es van donar els últims petons de acomiadament i se’n van anar.

El que no van saber mai, es que aquell poble era animat, divertit, amb molta llum i molta gent de viure aventures... però això ja es una altra història...