Tornem endarrera

Quan em connecto i veig les 1923 visites que porto m'il·lusiono, veig que d'aquí res portaré 2000 i la veritat és que estic orgullosa de que agradin els meus escrits. 

Les runes era l’únic que quedava del poblat on m’havia criat. Recordava cada detall, els edificis, el mercat... un lloc on temps abans havia estat ple de música. Això és el que va passar...

Jo tenia quinze anys llavors, acabàvem les classes i s’apropava l’estiu. Tots fèiem plans per veure’ns. Ningú sabia el meu secret. Al no tenir diners a casa em posava a treballar. Tots parlaven de llocs exòtics on anirien, jo em quedaria treballant. Poc a poc tots vam anar separant-nos. Amb la bicicleta vaig arribar a casa. Una petita masia, allunyada del centre. La meva mare teixia roba i el meu pare cultivava un hort i tenia un ramat d’ovelles. Un dels germans més grans que jo estava compromès i l’altre es passava el dia treballant. A mi em tocaria ajudar a la meva mare i aprendre totes les feines de la casa.

Tot estava ordenat, silenciós. La porta del saló tancada, allà dins si que se sentien veus. Veus adultes... sabia que no podia escoltar als pares així que sense dir res vaig pujar al pis superior, on hi havia la meva cambra. Allà vaig deixar la bossa sobre la cadira i vaig baixar a veure el meu germà, en Ton:

-         -  Qui hi ha al saló parlant amb els pares?- li vaig preguntar.

-        -   No ho sé, porten així des de l’hora del te, crec que s’aniran aviat- va contestar.

Estava mirant com dos gats jugaven, li passava alguna cosa perquè odiava aquells animals. No vaig dir res per educació. No va ser molta l’estona que vam estar quiets ja que de seguida vingueren els pares. Em vaig apropar a ells i els vaig saludar. No se’ls veia cap expressió a la cara. Ho van dir a l’hora de sopar.

La coliflor no tenia gust i tots érem callats quan el pare digué qui eren els senyors amb els que hi havia parlat:

-        -   Carlota, avui ens han vingut a veure els pares del teu futur espòs, en Martí.

-         -  Pare, en Martí és un egocèntric, no em vull casar amb ell!- li vaig deixar anar.

Immediatament me’n vaig penedir. La meva mare m’endugué a l’habitació on em renyà pel meu comportament. Si tenia alguna cosa bona tot el tema és que m’havia lliurat del sopar.

En Martí era fill d’un compte, Vivia en una gran casa i anava a l’escola amb nosaltres. Només tenia un problema. Era un noi avariciós, egocèntric i mimat. Vaja, sense amics. Era ros i alt, molt ben plantat. Tenia uns ulls verds espatarrants i sempre anava molt ben vestit. No sé per quina raó s’havien fixat amb mi, una noia de classe baixa. Aquella nit no vaig poder dormir, només pensava per quina simple raó m’havia de casar amb aquell noi.

L’endemà fou un dia llarg. La mare em vestí amb el millor vestit. Vam encaminar-nos cap a casa del noi. Aniria allà uns dies, per coneixe’l. Jo no parava de gemegar, dient que volia tornar, no m’hi podien obligar... el meu pare no em mirà en tota l’estona i quan vam arribar la meva mare no parava de recomanar-me coses. Vingué un senyor a rebre’m, crec que el majordom.

Em conduí a la meva cambra, molt millor que la de casa meva. Al sortir els pares em van rebre de bon grat i em portaren a un saló immens, luxós, de cop i volta vaig veure que allò era riquesa, era un futur assegurat. Allà em presentaren el Martí. Sense dir res vam sortir a fora, hi havia un banc:

-         -  Per quina raó m’he de casar amb tu?- li vaig preguntar.