França

Per la Susana, que cada setmana ens convida a fer un nou relat

Hola, em dic Pere. L’altre dia de tornada del monestir, on copio manuscrits, vaig veure els pares discutir, ho fan sovint però aquest cop se’ls veia més preocupats:

-Papa, que passa?- vaig preguntar quan vam arribar a casa.

-Mira, es una cosa que no t’agradarà però ja saps que aquí hem de complir- va contestar-me

-No t’enrotllis.

-D’acord, a la teva mare i a mi ens han desterrat

-Què heu fet?

-Fill això queda entre nosaltres.

Els següents dies van ser de bojos. La meva germana, estava molt atabalada: que si tindrem prou menjar, si ens emportem prou roba, mantes… ella i la mare ho van preparar tot, vam vendre els mobles a canvi d’aliments i diners. dormíem com podíem, i era molt difícil ja que el meu pare fa molt soroll. 

Quan va arribar el dia al qual havíem decidit marxar, ens vam despertar quan va sortir el sol, vam agafar tot l’equipatge, vam anar a l’estable a buscar els cavalls, els vam enganxar al carro i vam col·locar tot a dins; després vam menjar un tros de pa, els hi vam donar palla als animals i vaig mirar per últim cop el meu poble. Com el trobaria a faltar, els amics, els companys…; però vaig decidir admirar el poble bé fins que no el pogués veure, a aquella hora, tot estava tancat, mort, desèrtic.

Pel camí anàvem sentint el soroll de les rodes del carro gros al xocar contra el terra fet malbé, aquell era el meu poble, i el tornaria a veure, o això volia jo, quan fos gran tornaria i em retrobaria amb els que ara abandonava. Ja no es veia res quan em vaig girar per mirar cap endavant, ara ens dirigíem cap a França, teníem exactament un dia per sortir d’Espanya, si ens trobaven després a dins ens podrien detenir. Vam marxar ràpid, el temps corria.

Vam estar fins el migdia galopant cap al nord per un camí envoltat de camps quan vam trobar davant nostre un obstacle, havíem de travessar una muntanya, els cavalls no podien arrossegar tan pes. El meu pare va baixar ens va ordenar que agaféssim el que era més necessari. Vam agafar una bossa plena de pa, palla pels cavalls, la meva ploma… (per quina raó la meva ploma que era el que menys pesava de tot el carro?).

Vam decidir començar a pujar, va ser la pitjor part del trajecte, jo tenia molta por de les muntanyes, eren solitàries, amb animals. la meva mare ens estava preparant el dinar, el meu pare no parava de queixar-se pedres del camí i la meva germana no parava de gemegar.

Quan vam arribar a d’alt vam dinar, tot i que ja es començava a fer fosc. vam acabar i el meu pare volia continuar, no podíem parar ara. vam baixar la muntanya amb una hora. quan vam mirar endavant vam veure la frontera. estava a 1000 polzades, vam arrancar ràpids i la vam passar.

Ja està, objectiu assolit. havíem arribat a França, allà passaria la meva infància i aprendria moltes coses noves.