I si em trec el casc?

 D'un text de Pere Calders he canviat completament el final... Dedicat a les persones que somien, a vegades, més del compte.

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora.

Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. L’anomenat personatge es tragué el casc de la moto i una gran cabellera rossa quedà al descobert. La noia d’ulls de color blau cel em mirava, les pupil·les se li dilataren. Com tirada d’un impuls entrà dins del petit pis de lloguer, tirant de mi cap a dins. Aleshores, agafà la rosa que m’havia trobat i se l’emportà amb ella cap a la meva habitació. Vaig tancar la porta de l’apartament i la vaig seguir. Semblava que es conegués més el pis que jo. Es tirà sobre el llit, a mig fer, i es començà a treure la camisa. Era de botons, el que provocava que ella anés més lentament. Em vaig apartar una mica, era una situació estranya.

Després de moments de plaer i petons, de la mateixa forma estranya de la que havia aparegut va marxar deixant enrere la flaire del seu perfum de roses.