En Kino i les seves perles

Tot començà amb un exercici a l'escola per intentar saber com seria el final del llibre de "la Perla" de John Steinbeck. Ara és un altre relat meu

El Kino sortí de casa de Juan Tomás preocupat no s’havia que l’esperava l’endemà al matí. Es passaren la nit caminant a les tenebres tapats. En més d’una ocasió veien gent que tornava a casa i ells s’havien d’amagar no podien deixar que ningú els veies. Cap a trenc d’alba van entrar a un poble on descansaren. Tots estaven famolencs i no tenien més que una coca seca que havien pogut treure de la cabana. Amb el ganivet del Kino es van repartir la coca i decidiren continuar, no es podien prendre cap descans. També necessitaven aigua així que continuaren pel camí per veure si trobaven un rierol. Per mala sort hi havia gent allà. El riu era petit i en qualsevol lloc els veurien. El Coyotito es queixava, tenia molta gana i set. De sobte van callar tots tres. Es sentia un soroll llunya de gent molta gent. Estaven arribant a la capital. Van accelerar el pas, no podien parar. A la ciutat podrien beure aigua i menjar. Hi arribaren ja esgotats, sense poder respirar. Van veure una parada amb fruites. Ells no es podien pagar les fruites i mentre la senyora atenia a un client el Kino va esmunyir-se i li va agafar 3 pomes.

 Continuaren el caminant després d’un breu descans i arribarem a la capital. Hi havia molta gent i ja era fosc. A les afores hi havien cabanes, com la seva. Tenien son i no podien passar la nit al ras. Demanaren ajut en una casa i els i deixaren passar. El Kino va explicar quin era el motiu pel qual estava allà, La Juana va ajudar a preparar el sopar a la dona de l’home que els havia deixat passar. Al cap d’una hora seien tots a taula i menjaven les restes de la coca del matí i unes mongetes que havien preparat. Després de sopar es van adormir tots arraulits. Junts uns contra els altres. La nit va ser llarga pel Kino. No volia que els seus atacants l’ataquessin a casa d’aquella família que havia conegut. Finalment el sol sortí i es despertaren. La Juana va donar les gràcies i van dirigir-se cap al centre de la ciutat per vendre la perla.

Aquest cop no el van estafar. Li van donar el que es mereixia. Van viure uns quants dies més amb aquella família encantadora i finalment compraren una casa gran a la ciutat. Es van casar, el Coyotito quan va complir els tres anys anava a una escola, va tenir una germaneta. El Kino però continuava preocupat. Sabia que hi havia gent que encara el buscava. No viuria mai amb calma. Tenia la cançó del mal al cap però era un soroll llunya i cada cop el sentia menys. Així que va decidir un dia donar les gràcies al Marcos es així com es deia l’home de la cabana. La Juana i ell els hi van portar diners i menjar per l’ajuda que ells havien rebut quan la necessitaven. Tot seguit el Kino acceptar la feina de comprador de perles. Va ser un comprador molt famós i els seus diners els repartia entre els pobres. La riquesa mai es va apoderar d’ell i com per art de màgia es va començar a fer gran poc a poc fins que un dia va morir. El Coyotito hereta les coses del seu pare com una canoa de fusta per anar a buscar perles.