Ell, un amic

Per el Pau, un amic, ja tens el teu relat dedicat!

Saps la ràbia que t’entra quan et baralles amb un amic? Un d’aquests que li expliques tot... doncs així em sento jo, dins meu, una ràbia enorme vol sortir però vols saber per què? Doncs mira, és senzill.

Avui al mati m’he llevat i tenia un missatge, havíem quedat a les cinc, com cada dimarts. Després de classes i estudiar he sortit i he anat cap al nostre bar, el lloc on ens vam conèixer fa anys. Ens havíem estat fent molt amics, i ens explicàvem el que ens feia més vergonya, confiàvem molt.

La tarda era considerada normal, ens explicàvem les novetats dels dos instituts, exàmens, amics, rumors... quan ha tret el tema de parella. A mi m’agafa alguna cosa, portàvem mesos sense parlar d’això, ens sentíem més lliures. M’ha preguntat si estava enamorada d’algú i jo li he començat a parlar d’un noi, de l’institut. Al principi somreia però poc a poc, he pogut notar com la seva cara s’ha transformat en una ganyota. Aguantava, aguantava tots els meus comentaris sobre aquesta persona i ell em deia que m’ajudaria a conquistar-lo però en veritat per dins estava plorant. El sisè sentit, aquest cop s’ha activat massa tard. Quan me n’he donat compte he parat i li he preguntat a ell. Intentava dissimular, que ell a ella no li agrada i no sé quines bajanades més.

Sabia que era jo però no m’ho volia creure, amb ell podia compartir rialles i plors, passar-nos nits parlant sobre la vida, fer una guerra de pintura i acabar tots vermells, morir-me de son amb ell... no ho podia fer amb qualsevol i si teníem una relació... com la gran majoria acabaria malament i potser no ens tornaríem a parlar mai o més, o ens odiaríem.

Quan li he dit que era jo també ho ha intentat evitar però no podia i no ho recordo molt però hem sortit els dos molt emprenyats per la porta. Cap missatge durant la tarda, jo ajaguda al llit amb llàgrimes recordant un per un tots els moments divertits, un amic és millor que una parella, és de per vida!

Acabo de rebre un missatge, vol que ens veiem, ara! Però si són les onze tocades! Si surto per la porta la meva mare preguntarà, he d’anar i ràpid. Em poso les sabates i m’ofereixo per anar a llençar la brossa. Surto i està ell, també ha plorat o ha pegat al coixí. Només de veure’m fa una cara estranya, intento que em perdoni però no sento el mateix que ell. Ell sempre diu que sí però sé que en veritat és que no. Arribat a cert punt paro i el miro:

-       -   Per tot el que hem viscut junts, potser serà molt, potser serà poc però no em crec que ho vulguis eliminar de tu, no crec que em vulguis oblidar del tot perquè quan sóc amb tu ric i ploro, t’ho explico tot i m’ho expliques tot. Sempre m’has ajudat, ajuda’m ara a recuperar-te.

No sé si continuarem rient o serà diferent però faré el possible perquè tot vagi a millor.