Mart: el cafè

Per la Joana i l'Anna Maria i la xocolata calenta que ha fet que em tornés a posar a escriure una altra part,

Va estar una setmana sense llit. Tots els dies, es llevava d’hora i anava ràpid a l’hort. Com més feina fes millor podrien viure. Per altra banda es buscava una altra feina per poder-se pagar un llit ja que preguntant-ho va saber que li costaria dos kilograms de tomàquet i tres de pomes. Caríssim. Amb allò es podien comprar les suficients fustes per fer un llit. Ella però no en sabia.

Era el primer dia que la Georgina no estava així que aquell dia, com més beneficis fes més guanyaria la seva família. Només arribar va plantar arbres. Una part de la fruita, o perquè era dolenta o perquè sí, havia de guardar-la per plantar-la el dia següent.

No passava mai per casa i quan arribava deixava un cistell a l’entrada i anava a la seva habitació, la festa que li havia proposat el seu germà no es va ni presentar.

Era un dia especialment fred. Portava un anorac molt gruixut però tot i així notava com se li gelava el nas. Va estar treballant sense pausa. El Sol escalfava poc però era agradable. A mig mati va venir un dels germans de la Georgina. La Marina els havia conegut un dia que havien vingut tots a treballar a l’hort. Era més gran, devia tenir uns setze anys. Es deia Pau. Li va explicar que la seva germana estava malalta a casa i que venia ell a substituir-la. La part que ja havia collit tenia tot el dret de quedar-se’la així que la Marina la va apartar. Ell portava dos vasos de plàstic dur, de dins sortia fum:

-          - Algú ha decidit obrir un petit cafè on poder servir begudes calentes, te agafat una, per si en volies...- ha dit quan ha vist que la Marina el mirava- obert vint i quatre hores...

La Marina ha fet un petit somriure i ha agafat el got. Era xocolata calenta. Mentre treballaven, els dos anaven bevent i entraven en calor. De tan en tan el noi la mirava però ella aixecava el cap i el Pau s’avergonyia. Van agafar de tot. Per començar amb la verdura més cara ja que després quan la venguessin aconseguirien més coses a canvi. El dinar va ser ràpid pels dos. Un plàtan i a continuar. El noi intentava cridar-li l’atenció, es veia de lluny però ella no era una noia estupida, tota seria, es girava i continuava treballant.

Se’n van anar que encara hi havia llum però no tenien cap fruit que poguessin collir. Aquest cop, portaven tres cistells cadascú, havien treballat molt. Al arribar a casa, va saber que no hi havia ningú. Els germans de la noia devien ser fora amb amics i el pare treballant. Va agafar una tovallola i roba neta i va anar a dutxar-se. Una petita zona d’un riu, havien aconseguit que l’aigua estigués calenta, això sí, amb productes químics. Hi havia una part de noies i una de nois. Des que havia arribat només s’havia dutxat dues vegades.

Li agradava estar neta! Al sortir, amb una samarreta blanca i texans va veure que no sabia ser formal. Tota la seva roba era heretada dels seus germans, a ella tampoc li importava massa. Volia presentar-se per treballar al cafè aquell. Sabia que hi havia gent que treballava de nit.

Va entrar amb la bossa a l’esquena. La Marina, tímida, preguntà pels propietaris. Van estar parlant una estona, fent-li preguntes i al final van acceptar, la deixaven treballar de nit. Li pagarien amb les propines.

Havien introduït unes monedes. Molt senzilles. No tenien molt valor però era alguna cosa. Va tornar a casa, començava a treballar a les deu, encara quedava una estona. Sabia que el seu pare no volia que treballés per quedar-se ella els diners però volia passar una estona sola. En arribar a casa va preparar verdura per tota la família i va fer una mica de pa amb tomàquet. Els seus germans sorpresos perquè hagués tingut la iniciativa van asseure’s a taula. El sopar però era com a la Terra, els nois parlaven i ella girava el cap i mastegava.

Ja devien ser les nou i molt quan tots eren a la seva habitació. La Marina va sortir fent silenci. S’havia après els llocs on la fusta feina soroll així que anava mig saltant. A fora feia molt fred. Es va posar un anorac molt gruixut i va sortir a fora. Passava més gent del que creia. La Marina es va quedar quieta enmig de la gent. Alguns l’empenyien i altres li deien que s’apartés, era com si fos de dia, hi havia més o menys el mateix nombre de gent. Va caminar ràpid fins al cafè on van donar-li roba, per dir-ho d’una altra manera no els hi agradava la roba de la noia. A dins hi havia una enorme llar de foc que escalfava molt. Va tenir molts clients i quan per fi se li va acabar el torn, se li tancaven els ulls. Eren les dues i l’endemà s’havia de llevar a les sis.

Continuarà...