Temps i distància

 Per la Berta, perquè no ens passi això de grans. Perquè no ens distanciem 

La Joana ja havia passat els trenta quan es van retrobar. De petita, havia viscut amb la seva millor amiga per un problema familiar. La seva millor amiga, anomenada Judit tal qual havia tingut els diners s’havia anat de casa de la Joana per por de molestar. Havien estat molts anys com a germanes i aquella petita separació les va afectar molt. El que de veritat va acabar trencant tot el contacte va ser quan la Joana va anar-se’n a estudiar cinc anys als Estats Units d’Amèrica. Al tornar l’únic que va saber és que la noia també s’havia anat fora però a diferència d’ella, per treballar.

La vida continuava i va començar a buscar-se feina. Li va costar més d’un any però finalment va començar a treballar en un banc. Els anys passaven i la Joana tenia noves amigues quan un dia la noia es va enamorar d’un jove que havia anat a treure diners del banc. Després d’això van començar a sortir i finalment es van casar.

Era un dia gris quan una noia vestida de marca va entrar al banc. Tots els homes es quedaven parats all veure-la i ella, amb les seves grans ulleres de sol sense cap necessitat per portar-les es va apropar fins a la Joana i llavors va mostrar els seus grans i blaus ulls:

-          Judit Martínez. Vinc a inspeccionar- va dir-li a la Joana.

Aquesta va mirar-la bé als ulls i va somriure:

-          Judit! Entrem i parlem!- va contestar-li.

Al principi la dona no va entendre res però després es va fixar bé en aquell rostre, la seva amiga. Van entrar i es van passar gran part del mati parlant sobre tot el que havia passat durant aquells anys. Totes dues havien canviat completament de vida. La Judit s’havia també casat amb un home extremadament ric i tenia dues criatures. Va convidar a la seva amiga a casa seva.

La Joana es va fixar com havien canviat, les dues. De petites eren inseparables i totes dues parlaven a la vegada i es passaven hores rient però ara semblava que la Judit havia canviat molt. De petita aquella nena mai li havia agradat vestir molt bé ni les sabates de taló. Ara en canvi caminava amb molt estil amb aquestes sabates. Van arribar a una gran mansió des d’on se sentien dues veuetes cridant.

Al entrar la Joana gairebé li agafa alguna cosa. Tota la decoració, només del jardí ja era massa! Quasi tot estava cobert de verd i dos nens van sortir corrents des de darrera un arbre. La Judit es va espantar:

-          No puc. Judit, les dues hem canviat, no podem dir mentides i la distància ens a afectat, a les dues. No som les mateixes que anys endarrere totes dues mostrem un somriure falç. No ens enganyem, ja no podem continuar sent amigues. Ni ho semblem!- va dir la Joana abans d’entrar a l’edifici.

La Judit, sense dir res, va abraçar ben fort a la seva amiga i li va desitjar un bon camí a la vida.