El futur no sempre és bo

 Avui el blog fa un any. Un any amb tots vosaltres. Durant el dia penjaré alguns relats. Espero que agradin. Relat dedicat a la Emma Solera que per mala sort ningú la va poder avisar, ni a ella ni a la seva família,

La Joana de petita ja podia veure el futur i no sempre havia fet bon ús. Un dia volia veure les solucions d’un examen i només es va aprendre les solucions però no sap per quin motiu, la mestra va acabar canviant l’examen el que la va deixar un zero.

Aquest cop, però, va veure un molt bon amic seu que moria. Després d’aquella visió va tancar-se a l’habitació. La visió era per al cap de dos dies però ell moriria al cap d’un dia. Va recordar tot el que ell havia de fer i de sobte se’n va en recordar, Alemanya! Havia d’agafar l’avió, l’endemà al mati!

Era molt tard i tot i les llàgrimes i els crits no la van deixar sortir així que va decidir escapar-se. Vivien en un principal i la seva finestra donava a un carrer per a vianants. Va intentar orientar-se però els nervis no deixaven que trobés la casa del seu amic. Després d’hores, per fi va trobar-lo.

Vivia en una gran casa i estava tota a les fosques, devien estar dormint. Va parar davant la gran porta i va recordar el somni de quan era petita:

-          No li pots revelar a ningú que pots veure el futur, sinó, deixaràs de veure’l.

Una veu greu i potent li havia dit això. Sempre havia estat callada, mai havia dit a ningú que tenia un poder especial. A ningú. Va picar suaument a la porta i cap dels residents de la casa van sortir a rebre-la així que com feien amb el Ferran quan eren petits va buscar la caseta de plàstic pel jardí. Va enfilar-se i tot seguit s’enfilà a la teulada. Li va costar molt mantenir l’equilibri, feia anys que no ho feia!

Va picar a la finestra del seu amic. Devia estar dormint però per sort el va desvetllar. No la va rebre bé però no era el que més li importava. Li va demanar que s’assegués al seu costat, a la freda teulada:

-          No pots pujar aquell avió- va dir-li la Joana.

-          No passa res Joana, tornaré d’aquí una setmana, no me’n vaig  per sempre- va contestar el Ferran.

-          No és per això... només que no vull que prenguis mal. Ni tu ni la teva família.

Costava molt convèncer al noi que la mirava estranyat. Va abraçar-la però la Joana es va separar bruscament:

-          Digues que no aniràs!- va dir-li plorant la Joana.

-          Però per què?- va contestar ell cada cop més i més nerviós.

-          Perquè moriràs. Veig el futur i he vist que tindràs un accident amb l’avió!- acaba dient plorant.

El Ferran es queda mirant endavant i el silenci de la nit torna a estar present. Aquest cop si que s’abracen i ja no es separen.