Sense final

Per aquest últim relat del dia m'agradaria que comentessiu escrivint el final.

S’havia acabat la festa. Tothom s’estava anant a casa i a mi em tocava recollir. Sabia que si arribaven els meus pares i veien tot aquell desordre no em deixarien sortir de casa fins que m’hagués graduat així que junt amb la meva germana vam començar a recollir. Trobàvem objectes que la gent s’havia deixat i gots per tot arreu. Menjar per tot arreu. Tots dos teníem interès en recollir-ho ràpid. Havíem celebrat la festa sense el seu permís.

Quan vam acabar havia passat ben bé una hora i els pares encara no havien arribat. Vam comprovar a veure si teníem qualsevol missatge seu però res que hi tingués a veure. Vam revisar un cop més que no quedés res que ens pogués delatar i per sort no vam trobar res.

Vam pujar al pis de d’alt, disposant-nos a dormir quan va sonar el timbre. Tots dos ens vam mirar. Els pares havien agafat claus, segur. Així que en part encuriosits vam baixar a veure qui era la persona que ens havia trucat al timbre de casa nostra a aquelles hores de la nit. Temíem que fos algun amic que no hagués pogut tornar a casa perquè no havia trobat el camí o perquè anava massa begut però a diferència d’això, quan finalment vam obrir la porta per veure qui era vam veure la policia. Que havia passat?

Mai ho vaig saber ja que en aquell moment em vaig desmaiar.

Recuerdo muerto

Relat en castellà per l'aniversari

 

Ese día, me aparte de mí grupo de orcos. Una gran cueva apareció ante mis ojos.

Solo se oía el breve rumor de las aguas de un lago. Al centro, una pequeña isla con restos de peces muertos y una cosa brillante, oro. Al meter un pie en el agua se me helo la sangre. En una esquina muy oscura permanecían huesos de compañeros. ¿Qué clase de criatura maligna hacía eso?

Las rocas, eran puntiaguda, se podía cortar un trozo de carne en ellas. Estaban todas entumecidas. El suelo, estaba cubierto por pequeñas piedras que a cada paso que daba se podía oír el ruido que yo provocaba.

El agua del lago, era por momentos transparente y otros negra como ninguna noche vista. Los peces del interior nadaban muertos, sin ningún rumbo, sin saber dónde ir.

Lo único bello en aquel lugar eran las estalactitas y las estalagmitas. Brillantes y sus gotas, al golpear al suelo se oía por toda la cueva. Justo allí, comprendí que iba a acabar con los restos de mis compañeros. Bueno, allí iban a acabar también mis restos.

Proposta

Vaig rebre un missatge, devien ser les dotze. Estava acabant de treballar sobre el llibre quan el meu mòbil sonà. Un número privat m’enviava un SMS dient que acudís ràpidament al setzè magatzem de les afores de la ciutat i que no avisés a la policia. El cor em va fer un salt. Vaig deixar-ho tot, vaig agafar un jersei tot i la calorosa i sufocant nit d’estiu. Vaig trucar a la meva parella, ell no era policia i no em veia en cor d’anar tota sola en un lloc tan abandonat a aquelles alçades de la nit.

Junts vam endinsar-nos mirant tots els números. Bé, ho mirava ell ja que jo ja en tenia prou en conduir. Al trobar el magatzem indicat vam aparcar de forma estrepitosa. No es veia cap cotxe però si camions per transportar els materials. Ell va picar a la porta. Estava oberta però no se sentia res, cap veu. Havia estat víctima d’una broma?

Vam entrar i vam trobar una llanterna oberta al terra i com que no sabíem com s’obrien les llums vam agafar-la. Anàvem caminant i cridàvem, preguntant si hi havia algú. De sobte vam sentir unes passes, al nostre darrera. Ens vam girar de cop però no vam veure ningú. De cop i volta les llums es van encendre. Jo, espantada vaig fer un crit que va ressonar.

Vam apagar la llanterna ja que no ens feia falta. Caminant vam decidir entrar a una sala i allà, em vaig endur l’ensurt més gran de la meva vida. Tots els meus amics i familiars s’havien reunit allà per fer-me una festa sorpresa! Va començar a sonar la música. Tothom em felicitava però jo no sabia per què.

Ell, em va allunyar de la multitud i se m’agenollà davant meu i em digué les paraules que tants cops havia somiat que deia. Les paraules per demanar matrimoni. Tot i així, la meva contesta no va ser la somiada:

-          No.

El futur no sempre és bo

 Avui el blog fa un any. Un any amb tots vosaltres. Durant el dia penjaré alguns relats. Espero que agradin. Relat dedicat a la Emma Solera que per mala sort ningú la va poder avisar, ni a ella ni a la seva família,

La Joana de petita ja podia veure el futur i no sempre havia fet bon ús. Un dia volia veure les solucions d’un examen i només es va aprendre les solucions però no sap per quin motiu, la mestra va acabar canviant l’examen el que la va deixar un zero.

Aquest cop, però, va veure un molt bon amic seu que moria. Després d’aquella visió va tancar-se a l’habitació. La visió era per al cap de dos dies però ell moriria al cap d’un dia. Va recordar tot el que ell havia de fer i de sobte se’n va en recordar, Alemanya! Havia d’agafar l’avió, l’endemà al mati!

Era molt tard i tot i les llàgrimes i els crits no la van deixar sortir així que va decidir escapar-se. Vivien en un principal i la seva finestra donava a un carrer per a vianants. Va intentar orientar-se però els nervis no deixaven que trobés la casa del seu amic. Després d’hores, per fi va trobar-lo.

Vivia en una gran casa i estava tota a les fosques, devien estar dormint. Va parar davant la gran porta i va recordar el somni de quan era petita:

-          No li pots revelar a ningú que pots veure el futur, sinó, deixaràs de veure’l.

Una veu greu i potent li havia dit això. Sempre havia estat callada, mai havia dit a ningú que tenia un poder especial. A ningú. Va picar suaument a la porta i cap dels residents de la casa van sortir a rebre-la així que com feien amb el Ferran quan eren petits va buscar la caseta de plàstic pel jardí. Va enfilar-se i tot seguit s’enfilà a la teulada. Li va costar molt mantenir l’equilibri, feia anys que no ho feia!

Va picar a la finestra del seu amic. Devia estar dormint però per sort el va desvetllar. No la va rebre bé però no era el que més li importava. Li va demanar que s’assegués al seu costat, a la freda teulada:

-          No pots pujar aquell avió- va dir-li la Joana.

-          No passa res Joana, tornaré d’aquí una setmana, no me’n vaig  per sempre- va contestar el Ferran.

-          No és per això... només que no vull que prenguis mal. Ni tu ni la teva família.

Costava molt convèncer al noi que la mirava estranyat. Va abraçar-la però la Joana es va separar bruscament:

-          Digues que no aniràs!- va dir-li plorant la Joana.

-          Però per què?- va contestar ell cada cop més i més nerviós.

-          Perquè moriràs. Veig el futur i he vist que tindràs un accident amb l’avió!- acaba dient plorant.

El Ferran es queda mirant endavant i el silenci de la nit torna a estar present. Aquest cop si que s’abracen i ja no es separen.