Una mort

-         Per la gent que ho deixa tot pel que estima

-           -  Em podries explicar com has acabat a la mateixa habitació d’on s’ha trobat el seu cos mort?

-         -  Al arribar a Barcelona vaig anar cap a casa, no hi havia ningú. Després d’entrar a la cuina vaig veure una nota a sobre, era del meu marit, em deia que s’anava a Roma amb la petita, que no el seguís. Com pots suposar no li vaig fer cas, era veritat que havíem discutit molt últimament però la meva filla petita era una altra cosa.

Al aterrar jo travessava tots els passadissos, buscant una parada de taxis quan vaig veure que no sabia on anar. Estava cansada, era fosc i venia de dos vols seguits d’avió així que vaig anar al centre. Potser trobava algun lloc on passar la nit. Tots els hotels estaven plens així que al final vaig acabar anant a un petit hostal. El llit petit i incòmode. Després de llençar la maleta i l’abric vaig trucar al meu marit. Després de quatre crits vam quedar el dia següent per anar a prendre un cafè i solucionar-ho tot. Aquella nit va ser la pitjor per mi, no podia tancar els ulls així que a les sis em vaig llevar i vaig anar a dutxar-me. L’aigua freda no servia per treure’m la son de les orelles. 

Em vaig vestir amb una samarreta que m’havia posat al congrés del qual venia. Vaig pagar amb efectiu i em vaig dirigir al cafè on havíem quedat. A les onze encara no havia aparegut de manera que em vaig dirigir cap a una adreça que m’havia donat la nit anterior per telèfon.

I allà me’l vaig trobar. El seu cos encara tebi estirat al terra i la nena plorant al llitet. No va marxar perquè no m’estimés, sinó per protegir-me. Només confiava amb mi i no va poder deixar a ningú la nena.

-         -  Trobarem els responsables de la mort del seu marit, mentre no surti de Roma.

Drácula y Lucy

Com tota norma hi ha EXCEPCIONS, un relat en castellà dedicat a tots aquells que us considereu curiosos, amb ganes de coneixeu tot. També dedicat al Mikel Recalde pel seu cometari que li va posar.

Al saber qué hacía tiempo mi padre había tenido una amante me quede pasmada. Busque cartas en su cuarto de trabajo mientras él leía el periódico, sabía que estaba mal pero la curiosidad me comía. Anne, se llamaba y había toda una carpeta escondida entre libros dedicada a ella. Por lo que vi, mi padre la había abandonado al saber que estaba embarazada.

Por el pueblo todos nos conocíamos pero nadie conocía a Anne. Me pase muchas tardes cuando los niños se iban del colegio para encontrar cualquier cosa útil. Al cabo de días supe que mi hermanastro vivía en una casa encima de la Colina Seca. Un lugar muy inhóspito.

Cuando estuve delante paré y miré a mí alrededor. Ni una luz en las ventanas de la casa, la pared desgastada, algún trozo en el suelo, las flores del jardín muertas como las personas del cementerio y la puerta pulcramente barnizada resaltaba alrededor de ese sitio tan sucio. La entrada debía ser el doble de alta que yo y de color, de color, no lo sabría decir ya que tan solo con la poca luz del sol que se filtraba por los arboles no se podía decir si era azul oscuro o negro. ¿Qué hacía yo allí?

Cogí el pomo para picar cuando la puerta se abrió. Una mano muy huesuda y pálida me entro a dentro. Un muchacho, de mi misma edad me miraba. Todo él era pálido y delgado pero tenía un no sé qué atractivo. Me puso sus manos heladas en la cintura y me besó. Mi cuerpo tembló. Intente alejarme, tenía que ser fiel a Arthur, volvió otra vez y un agrío gusto a sangre me lleno la boca. De todas las formas posibles intentaba seducirme. Cuando probo de quitarme la camisa cogí todas mis fuerzas y le di un golpe en la cara, que se volvió roja. Esta vez paro y mi último recuerdo es un beso doloroso en el cuello.

Ell, un amic

Per el Pau, un amic, ja tens el teu relat dedicat!

Saps la ràbia que t’entra quan et baralles amb un amic? Un d’aquests que li expliques tot... doncs així em sento jo, dins meu, una ràbia enorme vol sortir però vols saber per què? Doncs mira, és senzill.

Avui al mati m’he llevat i tenia un missatge, havíem quedat a les cinc, com cada dimarts. Després de classes i estudiar he sortit i he anat cap al nostre bar, el lloc on ens vam conèixer fa anys. Ens havíem estat fent molt amics, i ens explicàvem el que ens feia més vergonya, confiàvem molt.

La tarda era considerada normal, ens explicàvem les novetats dels dos instituts, exàmens, amics, rumors... quan ha tret el tema de parella. A mi m’agafa alguna cosa, portàvem mesos sense parlar d’això, ens sentíem més lliures. M’ha preguntat si estava enamorada d’algú i jo li he començat a parlar d’un noi, de l’institut. Al principi somreia però poc a poc, he pogut notar com la seva cara s’ha transformat en una ganyota. Aguantava, aguantava tots els meus comentaris sobre aquesta persona i ell em deia que m’ajudaria a conquistar-lo però en veritat per dins estava plorant. El sisè sentit, aquest cop s’ha activat massa tard. Quan me n’he donat compte he parat i li he preguntat a ell. Intentava dissimular, que ell a ella no li agrada i no sé quines bajanades més.

Sabia que era jo però no m’ho volia creure, amb ell podia compartir rialles i plors, passar-nos nits parlant sobre la vida, fer una guerra de pintura i acabar tots vermells, morir-me de son amb ell... no ho podia fer amb qualsevol i si teníem una relació... com la gran majoria acabaria malament i potser no ens tornaríem a parlar mai o més, o ens odiaríem.

Quan li he dit que era jo també ho ha intentat evitar però no podia i no ho recordo molt però hem sortit els dos molt emprenyats per la porta. Cap missatge durant la tarda, jo ajaguda al llit amb llàgrimes recordant un per un tots els moments divertits, un amic és millor que una parella, és de per vida!

Acabo de rebre un missatge, vol que ens veiem, ara! Però si són les onze tocades! Si surto per la porta la meva mare preguntarà, he d’anar i ràpid. Em poso les sabates i m’ofereixo per anar a llençar la brossa. Surto i està ell, també ha plorat o ha pegat al coixí. Només de veure’m fa una cara estranya, intento que em perdoni però no sento el mateix que ell. Ell sempre diu que sí però sé que en veritat és que no. Arribat a cert punt paro i el miro:

-       -   Per tot el que hem viscut junts, potser serà molt, potser serà poc però no em crec que ho vulguis eliminar de tu, no crec que em vulguis oblidar del tot perquè quan sóc amb tu ric i ploro, t’ho explico tot i m’ho expliques tot. Sempre m’has ajudat, ajuda’m ara a recuperar-te.

No sé si continuarem rient o serà diferent però faré el possible perquè tot vagi a millor.

Mart: el cafè

Per la Joana i l'Anna Maria i la xocolata calenta que ha fet que em tornés a posar a escriure una altra part,

Va estar una setmana sense llit. Tots els dies, es llevava d’hora i anava ràpid a l’hort. Com més feina fes millor podrien viure. Per altra banda es buscava una altra feina per poder-se pagar un llit ja que preguntant-ho va saber que li costaria dos kilograms de tomàquet i tres de pomes. Caríssim. Amb allò es podien comprar les suficients fustes per fer un llit. Ella però no en sabia.

Era el primer dia que la Georgina no estava així que aquell dia, com més beneficis fes més guanyaria la seva família. Només arribar va plantar arbres. Una part de la fruita, o perquè era dolenta o perquè sí, havia de guardar-la per plantar-la el dia següent.

No passava mai per casa i quan arribava deixava un cistell a l’entrada i anava a la seva habitació, la festa que li havia proposat el seu germà no es va ni presentar.

Era un dia especialment fred. Portava un anorac molt gruixut però tot i així notava com se li gelava el nas. Va estar treballant sense pausa. El Sol escalfava poc però era agradable. A mig mati va venir un dels germans de la Georgina. La Marina els havia conegut un dia que havien vingut tots a treballar a l’hort. Era més gran, devia tenir uns setze anys. Es deia Pau. Li va explicar que la seva germana estava malalta a casa i que venia ell a substituir-la. La part que ja havia collit tenia tot el dret de quedar-se’la així que la Marina la va apartar. Ell portava dos vasos de plàstic dur, de dins sortia fum:

-          - Algú ha decidit obrir un petit cafè on poder servir begudes calentes, te agafat una, per si en volies...- ha dit quan ha vist que la Marina el mirava- obert vint i quatre hores...

La Marina ha fet un petit somriure i ha agafat el got. Era xocolata calenta. Mentre treballaven, els dos anaven bevent i entraven en calor. De tan en tan el noi la mirava però ella aixecava el cap i el Pau s’avergonyia. Van agafar de tot. Per començar amb la verdura més cara ja que després quan la venguessin aconseguirien més coses a canvi. El dinar va ser ràpid pels dos. Un plàtan i a continuar. El noi intentava cridar-li l’atenció, es veia de lluny però ella no era una noia estupida, tota seria, es girava i continuava treballant.

Se’n van anar que encara hi havia llum però no tenien cap fruit que poguessin collir. Aquest cop, portaven tres cistells cadascú, havien treballat molt. Al arribar a casa, va saber que no hi havia ningú. Els germans de la noia devien ser fora amb amics i el pare treballant. Va agafar una tovallola i roba neta i va anar a dutxar-se. Una petita zona d’un riu, havien aconseguit que l’aigua estigués calenta, això sí, amb productes químics. Hi havia una part de noies i una de nois. Des que havia arribat només s’havia dutxat dues vegades.

Li agradava estar neta! Al sortir, amb una samarreta blanca i texans va veure que no sabia ser formal. Tota la seva roba era heretada dels seus germans, a ella tampoc li importava massa. Volia presentar-se per treballar al cafè aquell. Sabia que hi havia gent que treballava de nit.

Va entrar amb la bossa a l’esquena. La Marina, tímida, preguntà pels propietaris. Van estar parlant una estona, fent-li preguntes i al final van acceptar, la deixaven treballar de nit. Li pagarien amb les propines.

Havien introduït unes monedes. Molt senzilles. No tenien molt valor però era alguna cosa. Va tornar a casa, començava a treballar a les deu, encara quedava una estona. Sabia que el seu pare no volia que treballés per quedar-se ella els diners però volia passar una estona sola. En arribar a casa va preparar verdura per tota la família i va fer una mica de pa amb tomàquet. Els seus germans sorpresos perquè hagués tingut la iniciativa van asseure’s a taula. El sopar però era com a la Terra, els nois parlaven i ella girava el cap i mastegava.

Ja devien ser les nou i molt quan tots eren a la seva habitació. La Marina va sortir fent silenci. S’havia après els llocs on la fusta feina soroll així que anava mig saltant. A fora feia molt fred. Es va posar un anorac molt gruixut i va sortir a fora. Passava més gent del que creia. La Marina es va quedar quieta enmig de la gent. Alguns l’empenyien i altres li deien que s’apartés, era com si fos de dia, hi havia més o menys el mateix nombre de gent. Va caminar ràpid fins al cafè on van donar-li roba, per dir-ho d’una altra manera no els hi agradava la roba de la noia. A dins hi havia una enorme llar de foc que escalfava molt. Va tenir molts clients i quan per fi se li va acabar el torn, se li tancaven els ulls. Eren les dues i l’endemà s’havia de llevar a les sis.

Continuarà...