Línies

Per la Lena, que porta dos anys esperant i perquè és curiosa

I un simple fet, el simple fet de ser curiosa va canviar-me la vida. Havia anat a una exposició d'art, era important trobar aquell home, podia enlairar la meva carrera. Portava un vestit senzill. Un color cru no molt arrapat a la pell amb unes sabates de taló que no em deixaven tan baixa. El cabell de color mel me l'havia ondulat i havia deixat a casa les ulleres. Simplement estava preparada pel gran fet. La galeria estava plena de gent, tots amb vestits luxosos i cars. Miraven diferents obres d'artistes diferents, obres abstractes. Un quadre em va clipsar. Tenia una base blava i pel mig hi havia col·locades diverses línies, de diferents colors. De primeres em semblaven que estàven fetes molt a l'atzar però m'hi vaig quedar, potser mitja hora davant d'aquella cosa que em semblava tan bella. El que més em va estranyar era que l'artista no se'm va apropar a preguntar-me si estava interessada. Simplement estava jo sola mirant-lo per tots costats.
Em vaig ajupir un moment i ho vaig veure, vaig veure el que significava el quadre. Les línies de color vermell es veien diferent, es veien formant lletres i ho posava, demanava ajuda. Allà va començar a créixer la meva curiositat, vaig estar mirant aquell llenç pintat des de diferents angles fins que vaig descobrir que les línies taronges deien una hora i les verdes un lloc. Vaig mirar el rellotge, faltaven cinc minuts per la hora citada. Tenia cinc minuts per anar a aquell lloc que estava anomenat al quadre. Quasi volant vaig sortir del local. Corrents buscant el carrer. La gent em mirava una mica estranyada, era tard i anava molt esberada. Creuant un carrer vaig veure un petit carreró. El cartell ho anunciava, era aquell el lloc i tenia mig minut.
El lloc més bonic de tot el món. Un espai on totes les parets de cases abandonades estaven pintades però no amb grafittis sinó amb pinzells. Tot de dibuixos, uns abstractes i altres no tan, miréssis on miréssis veies dibuixos.
Un home gran estava assegut a un banc, també pintat. Els cabells estaven bruts de pintura, com la seva roba. Al veure'm va esbossar un petit somriure que va fer que se li marquéssin totes les arrugues. Amb un sospir em va dir:
- Te'ls regalo, ets la única persona capaç d'apreciar el seu valor.
Vaig donar una volta al meu voltant, era massa, no ho podia acceptar però al tornar a mirar l'home em vaig fixar en una cosa, no respirava.

Res és impossible

Sento moltissim la inactivitat, no hi ha bona excusa, estic treballant en un altre projecte, gros i m'omple molt temps, tot i així hauria d'haver penjat alguna cosa.
Jo no el considero un text perfecte però m'han dit que és preciós i jo el que vull dir-vos amb aquest petit escrit és que no us rendiu mai, no ho heu de fer, jo no ho faig i no ho faré.

Una noia, sense importar el seu nom un dia li van dir impossible, és impossible que l'home es pugui teletransportar. Ella no ho va acceptar, no podia. Sempre aconseguia el que es proposava així que va decidir que ho aconseguiria, aconseguiria la teletransportació. La gent no la creia, se'n reien deia, es mofaven d'ella, no la veien capaç d'aconseguir una cosa tan gran, no la veien capaç de que el que estava preparant funcionés i això només va donar-li més forces per continuar, per voler aconseguir-ho. Va provar de tor però només ho va aconseguir quan barrejant líquids estranys, verds, blaus, liles... hi va afegir una llàgrima, una llàgrima seva.
Quan va beure's aquell líquid com a última opció, pensant que ho abandonaria, va tancar els ulls i al obrir-los estava al costat d'un noi, el noi pel qual estava completament penjada.

RES és impossible, no t'has de rendir mai. No pensis en el que diuen els altres, continua lluitant per aconseguir-ho, potser és difícil però no et deixis vèncer.

Un aparell

Un relat una mica tecnològic, em sento identificada i crec que jo també he de canviar

La pantalla ens ha separat, m’ha separat de tothom, la petita pantalla que fa un soroll cada vint segons. La pantalla amb la qual em comunico amb el món exterior. Això no és bo, estem anant cap a pitjor. Jo, enamorada com ho estic ha fet que la pantalla sigui el lloc per on li dic a ell que l’estimo. Llavors, quan ens veiem res, ens tallem ens mirem i casi no diem res, en canvi quan no ens veiem, només ens poem imaginar tot són petons i missatges. Les pantalles estan separant a la joventut d’avui i no només a la joventut, sinó que també els adults. Ells no ho reconeixen però les pantalles dels seus mòbils també els ha separat. Ens demanem permís per trucar-nos, llegim un missatge sense saber e to de veu, hi ha disputes per tonteries. Els amics, és com si s’haguessin substituït per unes pantalles lluminoses. Xarxes socials on ja només ens preocupem pel nombre de m’agrada o pels seguidors, no pel contingut.

Això ha de canviar, has de parlar més a la cara de la gent, no has de demanar permís per trucar. Quan em trobi amb amigues no m’he dedicar a fer una foto de qualsevol cosa perquè a la vida hi ha coses més importants. Com per exemple els ulls. Poden emmagatzemar tots els moments que vius sense la necessitat de impresidir d’un aparell. Que les xarxes socials el que sigui important siguin els moments que comparteixes potser amb els teus deu seguidors i cinc m’agrada.

Canviem!

Dies foscos

El relat que vaig presentar als premis de l'escola avui el comparteixo amb vosaltres. Un relat dur i fosc.

 

Sí, si tu corres jo també, si tu caus caic amb tu.

Això és el que passa pel seu pensament, el pensament de l’Eloi quan

mira per desè cop la imatge de la seva mare, ara morta. Tot ha

passat ràpid i ell no la tornarà a veure mai més, bé, vaja, no la

tornarà a veure fins d’aquí molts anys, quan ell també abandoni

aquest món i vagi a reunir-se amb ella. Mira la carona de la seva

germana petita. Li cauen llàgrimes dels ulls. Llàgrimes que no haurien

d’estar als seus preciosos ulls blaus. Abraça la petita i es mossega el

llavi. Ell no pot plorar. No davant d’ella.

Ara ha de tirar endavant, no pot estar tot el dia lamentant la mort

d’aquesta persona tan estimada per ell. No pot recordar un i altre cop

l’accident. No ho pot fer ningú, ni el seu pare que en aquells

moments entra per la porta. Porta dies vestint de fosc per mostrar el

seu dol. Tots havien guardat ja la seva roba negre a l’armari però ell

no. Es veu d’hora lluny que ha begut. Cap dels seus fills diu res i

només el miren mentre travessa tot el menjador arrossegant l’abric.

Se sent un cop de porta que fa trontollar el pis. La foto de la mare

cau contra el moble. L’Eloi i la seva germana tronen a captar l’atenció

per la imatge i s’espavilen a tornar-la a posar bé.

Ella, una dona jove i forta va morir, per culpa d’un accident de

transit. Anava sola, camí a la feina quan un camió va bolcar amb la

mala sort de tombar-se sobre el cotxe d’ella i sobre uns altres. Va

morir de l’acte.

Aquell mati s’havien barallat com sempre per veure si la dona el

vindria a buscar a l’institut al acabar o no. Ara l’angoixava moltíssim

pensar que la seva mare s’havia anat de la seva vida enfadada amb

Gatzara, Dies Foscos, narrativa 2nESO

ell. Vol abraçar-la per últim cop. Escoltar el seu riure i la forta olor a

perfum femení. Vol tornar-la a veure. Somia en que apareixerà

somrient per la porta, com feia cada tarda, somia que vindrà a la

seva habitació a parlar quan ell no vol. Somia en que tornarà a

donar-li consells per noies i ell es riurà. Somia que està viva.

Per mala sort, està sota metres de profunditat, sota metres de terra i

sobre seu descansa una gran làpida i unes flors.

Ganes de riure

Massa temps sense penjar res, per sort una molt bona noticia ha fet que us escrigui un relat.

Ganes de riure, de sortir a jugar, és la sensació que tens quan reps una bona noticia, com la que l’Alba ha rebut aquest mati. Ella, és tota una artista, dibuixa de conya i ha participat en nombrosos concursos de pintura, diu que és la forma que té ella d’expressar els seus sentiments. Bé, com us anava dient li encanta pintar i farà uns mesos es van posar en contacte amb ella des d’una organització d’exposicions de pintures. Li donaven la magnifica oportunitat d’exposar una obra seva. Quan ho va saber no s’aguantava dels nervis. La veies contenta i li explicava a tothom.

El problema va ser quan passaven els mesos i no l’havien tornat a avisar ni a dir res. Es va desanimar una mica i en aquell moment els seus quadres representaven una mica de frustració.

Un dia, d’inesperat, va rebre un correu. Havia de portar un quadre seu al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Només llegir el nom del museu somreia. Així ho va fer, va buscar entre els milers de quadres que havia pintat fins que va decidir-se. No tenia un preferit, ella deia que era com el seu diari personal, darrera hi havia històries ocultes de forma que va agafar un que li recordava a un moment molt important per ella. El dia que va participar i va guanyar el seu primer concurs. Aquest quadre l’havia pintat després de rebre el premi i li portava molts bons records.

Així ho va fer, després de dur el quadre on li havien indicat li van dir a partir de quin dia estaria en exposició. Estava molt orgullosa.

Després de visitar-lo, va tornar a casa pensant en el seu llenç, les seves pintures i pensant com una noia de tretze anys plasmaria aquella experiència per recordar-la sempre.

Sense final

Per aquest últim relat del dia m'agradaria que comentessiu escrivint el final.

S’havia acabat la festa. Tothom s’estava anant a casa i a mi em tocava recollir. Sabia que si arribaven els meus pares i veien tot aquell desordre no em deixarien sortir de casa fins que m’hagués graduat així que junt amb la meva germana vam començar a recollir. Trobàvem objectes que la gent s’havia deixat i gots per tot arreu. Menjar per tot arreu. Tots dos teníem interès en recollir-ho ràpid. Havíem celebrat la festa sense el seu permís.

Quan vam acabar havia passat ben bé una hora i els pares encara no havien arribat. Vam comprovar a veure si teníem qualsevol missatge seu però res que hi tingués a veure. Vam revisar un cop més que no quedés res que ens pogués delatar i per sort no vam trobar res.

Vam pujar al pis de d’alt, disposant-nos a dormir quan va sonar el timbre. Tots dos ens vam mirar. Els pares havien agafat claus, segur. Així que en part encuriosits vam baixar a veure qui era la persona que ens havia trucat al timbre de casa nostra a aquelles hores de la nit. Temíem que fos algun amic que no hagués pogut tornar a casa perquè no havia trobat el camí o perquè anava massa begut però a diferència d’això, quan finalment vam obrir la porta per veure qui era vam veure la policia. Que havia passat?

Mai ho vaig saber ja que en aquell moment em vaig desmaiar.

Recuerdo muerto

Relat en castellà per l'aniversari

 

Ese día, me aparte de mí grupo de orcos. Una gran cueva apareció ante mis ojos.

Solo se oía el breve rumor de las aguas de un lago. Al centro, una pequeña isla con restos de peces muertos y una cosa brillante, oro. Al meter un pie en el agua se me helo la sangre. En una esquina muy oscura permanecían huesos de compañeros. ¿Qué clase de criatura maligna hacía eso?

Las rocas, eran puntiaguda, se podía cortar un trozo de carne en ellas. Estaban todas entumecidas. El suelo, estaba cubierto por pequeñas piedras que a cada paso que daba se podía oír el ruido que yo provocaba.

El agua del lago, era por momentos transparente y otros negra como ninguna noche vista. Los peces del interior nadaban muertos, sin ningún rumbo, sin saber dónde ir.

Lo único bello en aquel lugar eran las estalactitas y las estalagmitas. Brillantes y sus gotas, al golpear al suelo se oía por toda la cueva. Justo allí, comprendí que iba a acabar con los restos de mis compañeros. Bueno, allí iban a acabar también mis restos.

Proposta

Vaig rebre un missatge, devien ser les dotze. Estava acabant de treballar sobre el llibre quan el meu mòbil sonà. Un número privat m’enviava un SMS dient que acudís ràpidament al setzè magatzem de les afores de la ciutat i que no avisés a la policia. El cor em va fer un salt. Vaig deixar-ho tot, vaig agafar un jersei tot i la calorosa i sufocant nit d’estiu. Vaig trucar a la meva parella, ell no era policia i no em veia en cor d’anar tota sola en un lloc tan abandonat a aquelles alçades de la nit.

Junts vam endinsar-nos mirant tots els números. Bé, ho mirava ell ja que jo ja en tenia prou en conduir. Al trobar el magatzem indicat vam aparcar de forma estrepitosa. No es veia cap cotxe però si camions per transportar els materials. Ell va picar a la porta. Estava oberta però no se sentia res, cap veu. Havia estat víctima d’una broma?

Vam entrar i vam trobar una llanterna oberta al terra i com que no sabíem com s’obrien les llums vam agafar-la. Anàvem caminant i cridàvem, preguntant si hi havia algú. De sobte vam sentir unes passes, al nostre darrera. Ens vam girar de cop però no vam veure ningú. De cop i volta les llums es van encendre. Jo, espantada vaig fer un crit que va ressonar.

Vam apagar la llanterna ja que no ens feia falta. Caminant vam decidir entrar a una sala i allà, em vaig endur l’ensurt més gran de la meva vida. Tots els meus amics i familiars s’havien reunit allà per fer-me una festa sorpresa! Va començar a sonar la música. Tothom em felicitava però jo no sabia per què.

Ell, em va allunyar de la multitud i se m’agenollà davant meu i em digué les paraules que tants cops havia somiat que deia. Les paraules per demanar matrimoni. Tot i així, la meva contesta no va ser la somiada:

-          No.