Un aparell

Un relat una mica tecnològic, em sento identificada i crec que jo també he de canviar

La pantalla ens ha separat, m’ha separat de tothom, la petita pantalla que fa un soroll cada vint segons. La pantalla amb la qual em comunico amb el món exterior. Això no és bo, estem anant cap a pitjor. Jo, enamorada com ho estic ha fet que la pantalla sigui el lloc per on li dic a ell que l’estimo. Llavors, quan ens veiem res, ens tallem ens mirem i casi no diem res, en canvi quan no ens veiem, només ens poem imaginar tot són petons i missatges. Les pantalles estan separant a la joventut d’avui i no només a la joventut, sinó que també els adults. Ells no ho reconeixen però les pantalles dels seus mòbils també els ha separat. Ens demanem permís per trucar-nos, llegim un missatge sense saber e to de veu, hi ha disputes per tonteries. Els amics, és com si s’haguessin substituït per unes pantalles lluminoses. Xarxes socials on ja només ens preocupem pel nombre de m’agrada o pels seguidors, no pel contingut.

Això ha de canviar, has de parlar més a la cara de la gent, no has de demanar permís per trucar. Quan em trobi amb amigues no m’he dedicar a fer una foto de qualsevol cosa perquè a la vida hi ha coses més importants. Com per exemple els ulls. Poden emmagatzemar tots els moments que vius sense la necessitat de impresidir d’un aparell. Que les xarxes socials el que sigui important siguin els moments que comparteixes potser amb els teus deu seguidors i cinc m’agrada.

Canviem!