Llar d'avis

Feelings, us vaig dir que us dedicaria un i no he trencat la meva promesa. Us el dedico per tot el que hem compartit aquest any a FOC. L'any que ve espero continuar amb l'aventura.

En Jordi era un ancià que vivia en un casal d’avis. La seva vida sempre havia estat divertida, meravellosa. Els seus fills anaven a veure’l de tan en quan però ell trobava a faltar la canalla. Quan ell, ja feia uns anys, s’assentava en un banc a donar de menjar als coloms s’apropava nens perquè els hi donés menjar pels coloms. Ara per això tot s’havia acabat i es passava les hores avorrit mirant per la finestra. Un dia, per Nadal, l’època en que recordava més la seva infància va venir un grup de joves al seu casal. Van cantar nadales i algun dels seus companys i companyes van acompanyar els nois. Eren de l’escola de Casp. L’escola on ell havia estudiat. Va parlar amb varis nanos, tenien pinta de ser molt simpàtics pel somriure que feien cada cop que obrien la boca. Semblava que la joventut s’havia apoderat de la sala. Se sentia jove. Va parlar de la seva infància i es va obrir. Eren uns nanos preciosos. Més tard va veure com anaven a berenar. Tots parlaven animats comentant com era cada avi. Era la primera vegada que ho feien. Tots parlaven bé de tots. Volien tornar-hi ja. Van anar marxant acomiadant-se de tots. Pels carrers tampoc van callar, parlaven i parlaven sens parar. Reien i se sentien orgullosos d’haver pogut ajudar a persones necessitades.

Per Sant Jordi van tornar i van jugar tots junts al Bingo. Un joc de taula on tots s’ho passaven genial. A vegades els nois havien de repetir els números però estaven disposats ha gastar saliva per aquella gent que havien conegut. Quan algú feia línia els hi llegien frases d’escriptors coneguts. Quan algú cantava Bingo a la sala se sentien riures de diversa gent.

Aquests nois no van tornar durant l’any però estaven disposats a l’any que ve tornar-hi per continuar coneixent aquella gent tan meravellosa. Gent que necessitava vailets. Tractaven aquells ancians com els seus avis mateixos, amb amor i sempre amb un somriure a la cara.

La veritable Llegenda de Sant Jordi

En aquestes poques línies podeu veure un microrelat que vaig presentar en un concurs de Sant Cugat

Durant el dia de Sant Jordi, tothom és al carrer venent o comprant roses de tots tipus: grans, petites, de fusta, naturals, vermelles, blaves... Els carrers de Sant Cugat estan plens de llibres, roses, colors i gent. Moltes parelles caminen amb la rosa i el llibre a la mà. La verdadera llegenda però, no és la que tots coneixem. Us ho explicaré: no existia un drac sinó que eren bous. En veritat era Sant Jordi el poruc, que a través d’un sorteig que havien fet els animals se l’havien de menjar. La princesa va ser qui el va salvar espantant els bous. Però, com que era una època molt masclista, van decidir dir-li El dia Sant Jordi. La princesa però, estava enfadada i va fer que els bous, una nit, és mengessin el Sant Jordi. La rosa, significa en veritat la sang del cavaller i el llibre per explicar la història falsa. I és que Mont Blanc no volia tenir mala reputació

El Marc

Per la Berta que quan li vaig ensenyar el principi del llibre MaRoMÀlCa va voler continuar llegint però no li vaig deixar. Ja te'l deixaré llegir ara. Un altre dels personatges que més m'estimo

El Marc va néixer el 1997 en un poble acabat de construir. Pels carrers no passaven cotxes i el nen podia moure’s per on volia. Tenia un germà, l’Arnau que era dos anys més gran que ell i una germana petita, la Martina que tenia set anys menys que el Marc. Quan tenia dos anys, a la guarderia tots els nens de la seva classe van agafar tuberculosi, l’havia contagiat la mestra. Van obrir el Cap el dia de Sant Jordi i anaven classificant als nens entre: tu a l’hospital, tu no. El Marc l’havien enviat a l’hospital on després d’haver estat ingressat va estar sis mesos prenent dos medicaments per acabar-se de curar.

El nen sempre s’havia posat en molts problemes i en una ocasió va desaparèixer sis dies i, quan els seus pares ja ploraven pensant que estava mort el van trobar passejant-se pel bosc content i cantant. Quan havia començat l’escola no tenia molts amics, només la Marina, la filla d’uns amics dels seus pares. De petits ells dos sempre havien jugat a mames i a papes. Als 10 anys, un nen nou va arribar a l’escola, el Roger en que temps més tard es convertiria en el seu amic de l’anima.

A 1r d’ESO, quan el Marc tenia 13 anys, no estudiava gens i es passava la major part del seu temps lliure passejant-se pel bosc, la gent ho trobava molt estrany i li va anar d’un pèl repetir curs. Per sort després de tot un estiu estudiant va poder passar a fer 2n d’ESO, aquest cop amb el Roger i la Marina, un trio inseparable.

Quan tenia 14 anys li va passar una cosa inesperada, que va fer que el noi no volgués sortir de la seva habitació durant una setmana, se li van morir els avis en un accident de cotxe. El Marc, tot i que ja no era tan nen, havia anat cada setmana a veure els seus avis que sempre li donaven regals i consells. Sobretot el seu avi que tenia l’obsessió de que havia de sortir amb una noia. El Marc, mentre el seu avi era viu no li va fer cas, però temps més tard quan ja era mort va començar a sortir amb la Marina.

Als 15 anys ell i els seus amics: la Marina, el Roger i l’Àlex, van crear una colla, la colla MaRoMÀl. En aquell moment la noia i ell van deixar córrer la seva relació amorosa. No volien perdre l’amistat que havien fet i ara si sortien podien tirar la gran columna al terra. Amb la colla havien fet un munt de coses junts, però de vegades el Marc continuava anant al bosc tot sol per passejar una mica i desfogar-se  de la pressió del món.

Un any després una noia nova va entrar al seu institut, es deia Carla i també tenia el costum de anar al bosc. Ràpidament es va fer amiga de tots els components de la colla, especialment del Marc i van afegir-la a la colla, ara rebien un altre nom, la colla MaRoMÀlCa. Van decidir anar-se’n a viure lluny del poble, en un altre món.

Als 17 anys, un molt amic seu, l’Àlex, va abandonar la colla per anar-se amb gent pitjor. A tothom li va saber greu, en especial al Marc ja que havien estat molt bons amics.

Per finalitzar, als 18 anys quan torna al poble amb els seus amics per veure la família se n’adona que està morta i ara està destinar a lluitar per sobreviure.

Enveja

Porto molt de temps sense escriure, això està una mica abandonat. Intentaré escriure amb més freqüencia per poder-ho anar publicant i compartint amb vosaltres. L'enveja és un sentiment que tots hem sentit alguna vegada i avui us poso un relat envejant.

Jo que porto tota la vida fent coses bones per la gent mai no m’han donat cap reconeixement en canvi ara uns nois que formaven part de diferents colles que robaven als turistes ara són guies, graven vídeos de artistes musicals o fan mojitos, i se’ls hi dona molta importància!

Fins i tot els han entrevistat! Quina ràbia!!!

Un a l’entrevista ha dit que abans robaven als turistes i avui els hi ofereixen tours, ell era un dels que robava el mòbil o la càmera. Aquest noi que es diu… jo que sé, no m’interessa… a passat més de vuit anys a la presó i tot i això continuen donant-li importància! Ell té trenta- tres anys dos filles i el coneixen tots els veïns de la zona.

Per allà pots veure balcons caiguts, bosses de deixalles al terra… i veus un grup de turistes que acompanya aquest noi. Qui voldria veure una cosa tan lletja?!

I cada dissabte uns altres nois mostren als turistes els carrers del barri, on encara hi han parets d’edificis vells amb pintades de una d’aquelles colles.  També fan peix fregit pels viatgers, amb el que m’agrada a mi el peix fregit!!!

Tot plegat jo crec que els periodistes els hi donaven pena i van decidir entrevistar-los per ajudar-los.

-   - Estàs segura del que tens, perquè jo crec que es enveja, si t’haguessis escoltat...