En Kino i les seves perles

Tot començà amb un exercici a l'escola per intentar saber com seria el final del llibre de "la Perla" de John Steinbeck. Ara és un altre relat meu

El Kino sortí de casa de Juan Tomás preocupat no s’havia que l’esperava l’endemà al matí. Es passaren la nit caminant a les tenebres tapats. En més d’una ocasió veien gent que tornava a casa i ells s’havien d’amagar no podien deixar que ningú els veies. Cap a trenc d’alba van entrar a un poble on descansaren. Tots estaven famolencs i no tenien més que una coca seca que havien pogut treure de la cabana. Amb el ganivet del Kino es van repartir la coca i decidiren continuar, no es podien prendre cap descans. També necessitaven aigua així que continuaren pel camí per veure si trobaven un rierol. Per mala sort hi havia gent allà. El riu era petit i en qualsevol lloc els veurien. El Coyotito es queixava, tenia molta gana i set. De sobte van callar tots tres. Es sentia un soroll llunya de gent molta gent. Estaven arribant a la capital. Van accelerar el pas, no podien parar. A la ciutat podrien beure aigua i menjar. Hi arribaren ja esgotats, sense poder respirar. Van veure una parada amb fruites. Ells no es podien pagar les fruites i mentre la senyora atenia a un client el Kino va esmunyir-se i li va agafar 3 pomes.

 Continuaren el caminant després d’un breu descans i arribarem a la capital. Hi havia molta gent i ja era fosc. A les afores hi havien cabanes, com la seva. Tenien son i no podien passar la nit al ras. Demanaren ajut en una casa i els i deixaren passar. El Kino va explicar quin era el motiu pel qual estava allà, La Juana va ajudar a preparar el sopar a la dona de l’home que els havia deixat passar. Al cap d’una hora seien tots a taula i menjaven les restes de la coca del matí i unes mongetes que havien preparat. Després de sopar es van adormir tots arraulits. Junts uns contra els altres. La nit va ser llarga pel Kino. No volia que els seus atacants l’ataquessin a casa d’aquella família que havia conegut. Finalment el sol sortí i es despertaren. La Juana va donar les gràcies i van dirigir-se cap al centre de la ciutat per vendre la perla.

Aquest cop no el van estafar. Li van donar el que es mereixia. Van viure uns quants dies més amb aquella família encantadora i finalment compraren una casa gran a la ciutat. Es van casar, el Coyotito quan va complir els tres anys anava a una escola, va tenir una germaneta. El Kino però continuava preocupat. Sabia que hi havia gent que encara el buscava. No viuria mai amb calma. Tenia la cançó del mal al cap però era un soroll llunya i cada cop el sentia menys. Així que va decidir un dia donar les gràcies al Marcos es així com es deia l’home de la cabana. La Juana i ell els hi van portar diners i menjar per l’ajuda que ells havien rebut quan la necessitaven. Tot seguit el Kino acceptar la feina de comprador de perles. Va ser un comprador molt famós i els seus diners els repartia entre els pobres. La riquesa mai es va apoderar d’ell i com per art de màgia es va començar a fer gran poc a poc fins que un dia va morir. El Coyotito hereta les coses del seu pare com una canoa de fusta per anar a buscar perles.

Somiar és GRATIS

Per totes les companyes de dansa i per aquells que sempre estan somiant

El públic s’ha deixat les mans de tant aplaudir-me. Acabo de ballar un dels balls més importants de la nit. Ara em trobo a un teatre enorme al mig de Chicago i moltíssima gent aplaudint-me, gent aixecada, fent fotos!

Quan vaig sortir de l’escenari estaven les meves companyes:

-          - Per què has trigat tan a sortir? Només havies de sortir corrents!- va dir una.

-          - No passa sempre això de ballar a Chicago- dic. Tenen enveja.

No m’han contestat, i el presentador amb un accent català de Lleida anunciava el següent grup. Nosaltres havíem de sortir de l’escenari i anar als camerinos a esperar per tornar a ballar. M’ho estava passant genial!!!

Quan hem entrat hem vist uns admiradors, volien un autògraf. Els hi he dit que més tard, estava cansada i volia descansar. M’han mirat amb molt mala cara! M’han començat a llençar insults en anglès o això crec jo perquè estava centrada en maquillar-me. L’últim ball que hem fet era el millor però per mala sort ens ha sortit malament, havíem d’aixecar una noia pels aires però semblava ser la única que me’n recordava ja que les altres estaven saltant amunt i avall amb coques! La gent de Chicago s’ha quedat callat, mut, al veure que jo feia una altra cosa però ràpidament mil càmeres m’han enfocat per començar-me a fer fotos. Estava genial. Les meves companyes al veure que ho feia tan bé s’han parat, s’han girat cap a mi i m’han estat mirant el que quedava de de ball. Després he saludat, he agafat el micròfon al presentador i he dit:

-      - Estimats habitants de Chicago, moltes gràcies per haver-me convidat avui amb vosaltres, a la vostra ciutat, és perfecte. Per mi, és tot un honor haver assistit a una exhibició de dansa com la que s’ha fet avui aquí! Gràcies!

A mi, que se’m dóna bé fer discursos he trobat que no m’ha quedat malament, no tenia un anglès molt bo però havia trobat les paraules justes per definir les meves emocions però la gent del públic reia com mai. Em senyalaven.

Pels altaveus han dit: Si us plau, al públic del Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallés se’ls prega silenci!

Quin mati!

El primer relat que vaig escriure al taller d'escriptura.

A veure si ho he entès bé:
A l'examen d'aquest mati has copiat, tu et pensaves que no t'enganxarien però t'equivocaves. Ja portaves una estona i començaves a confiar i a pensar que això de copiar és la única cosa que se't donava bé a l'escola.
Quan la mestra, la Margarita t'ha enxampat posant els ulls en un examen que no és el teu te'l treu i tu li demanes per favor que et deixi una altra oportunitat. Ella l'estripa a la teva cara i t'envia a la biblioteca. Allà comences a remenar llibres però al cap de res et tornen a cridar l'atenció, fas molt soroll. Tu no li dónes molta importància i, com que no trobes cap llibre del teu gust te'n vas al fons de la biblioteca, on hi han els ordinadors. Obres un i et poses a jugar, cosa que posa en un cartell de lletres molt grans que està totalment prohibit jugar amb els ordinadors. Tu, com sempre, no fas cas. Aquest cop no estàs fent soroll però estàs incomplint una regla. Ara sí, et criden l'atenció i t'envien altre cop a la classe. Avui no és el teu dia.
Altre cop a la classe, la professora et pregunta per què has tornat, tota la classe riu. Tu expliques que t'han fet fora de la biblioteca. La Margarita, que a més és la teva tutora ja no sap que fer amb tu. T'enviï on t'enviï sempre fas una de més grossa. Tal i com et va dir el primer dia que et va veure, ets el pallasso de la classe.
La mestra t'ha dit que et pots quedar però una broma més i cap a casa.
Durant una hora has aguantat bé, després tenies català, amb l'Alba. Aquesta professora no et cau bé i com sempre fas amb els professors que no et cauen bé, has decidit posar-li l'última hora del mati difícil. Tal qual ella ha arribat has començat a anar a munt i avall de la classe parlant amb tots els companys. L'Alba t'ha dit que t'assentessis, tu no li has fet cas. Ella farta de tu, ha dit que agafessis les coses i marxessis cap a casa. Això has fet. Al carrer t'ha parat la policia i t'ha dit que tornessis a l'escola. Tu li has explicat la situació i t'ha deixat passar. Has agafat els ferrocarrils i has vingut cap a casa.

Excuses barates, ni parlar-ne!

-        Per tots aquells que hem mentit alguna vegada

  -- Mira, aquest matí quan he sortit de casa tot ha anat fatal. Quan ens hem despertat hem vist que s’havia anat la llum, per tant significava que s’havien desconfigurat els despertadors. Després corrents he entrat al lavabo. Per mala sort estava el meu germà petit, el Nico. Que es passa gairebé tota la nit al bany, m’he hagut d’esperar a fora. Finalment quan m’han deixat entrar m’he dutxat gairebé que corrents. He sortit, m’he vestit i he anat a esmorzar. Tenia tan sols deu minuts. He pres la llet d’una revolada i he agafat dues galetes que havia fet la meva mare el dia anterior (per cert, estaven molt bones).

He agafat la bossa oberta en una mà, en l’altre tenia l’anorac la bufanda i el barret. He sortit. Darrera meu venia el Nico amb un llibre de socials que m’havia deixat. “Merda! tenim examen,” he recordat. Encara em quedava la meitat del tema per estudiar! He agafat el llibre i he arrencat a córrer cap a l’estació. He agafat el tren mitja hora més tard del que es normal.

Quan estava arribant al Peu del Funicular, al mig del túnel, el tren s’ha parat. El conductor ha anat cap a l’altre banda del tren i després ha tornat. No entenia què passava! Per sort teníem llum: així que he agafat el llibre i m’he posat a estudiar per l’examen. De sobte s’ha anat la llum, merda! He desat el llibre i he agafat el mòbil per avisar a la meva mare de que el tren s’havia espatllat. No tenia cobertura. Ens hem quedat a les fosques, parats, dins del tren, una hora fins que el vehicle ha arrencat. A la parada del Peu del Funicular ens han fet baixar a tots i esperar el següent tren.

Quan he tornat a pujar ja no quedava molt per arribar. M’he agafat a una barra i m’he posat a estudiar fins que pels altaveus han dit: “pròxima parada Plaça Catalunya. Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. Estava fart de socials així que he tornat a desar el llibre i quan he baixat i he mirat el rellotge. Gairebé em desmaio, eren les 9:30h i jo entrava a les vuit del mati! He corregut pels carrers de Barcelona plens de turistes matiners, treballadors, bicicletes... he pujat les escales de quatre en quatre.

Llavors, m’he en recordat que no havia avisat a la meva mare que estava a l’escola. Li he enviat un whatsapp, però ja venia un professor cap a mi. Li he volgut explicar en quina situació em trobava però no m’ha fet cas i m’ha tret el mòbil.

He picat a la porta de la classe i he entrat.

-         -  Així que aquesta es la teva excusa per arribar tard?- m’ha contestat el professor després de explicar-li per quin motiu feia tard.

-          - Sí senyor- he dit.

-         -  I ha on tens el justificant de l’estació. Saps que te’n poden fer un?- això ho deia amb mirada burleta, no se’m creia!

-          - No ho sabia, el pròxim cop ja el demanaré- he dit.

En aquell moment ha sonat un soroll, com el del meu mòbil quan m’envien un missatge. El soroll que ha fet riure a la tota la classe procedia de la meva motxilla.

-         -  Ui, però si tens el mòbil a la motxilla, ets una mentidera! Crec que haurem d’avisar els teus pares- m’ha acabat dient somrient.

Quina mala sort que no s’hagués empassat la meva mentida, estava molt ben elaborada!