Mantega i sucre?

Per la meva germana, la Natàlia que aquest mati m'ha posat al davant un pot se sucre, mantega i un comandament de televisió perquè escriguis un relat.

Sóc una persona molt exigent o això m’han dit sempre. També els meus gustos són estranys. Quan era petita, no sé encara per quina raó prenia mantega amb sucre, ja està. Aquest era el meu únic esmorzar, a part del vas de llet. La meva mare, quan jo entrava a la cuina per començar a esmorzar ella se n’anava, no li agradava que menges això. El que més li sorprenia és que no engreixava ni un kilogram. Quan tenia dotze anys sempre em trobava molt malament. Els meus pares, quan jo ja portava una setmana sense anar a l’escola em van portar al metge. Ell em mirava encuriosit, però no em sabia trobar res.

Els meus pares van pensar que els havia enganyat, que havia fingit i m’havien enviat altre cop a l’escola però m’havien vingut a buscar a la tarda perquè no em podia moure. Havíem anat a l’hospital i allà em van ingressar. Em passava hores amb el comandament de la televisió sobre la falda, era molt avorrit. Per esmorzar, com a tots els àpats em preguntaven que prenia normalment a casa, potser per trobar el causant de la malaltia. Jo els hi deia que agafava una cullera, la posava dins de la mantega i després en el sucre.

Ells ho van veure molt clar, els hi van prohibir als meus pares que continués alimentant-me d’això. El mal de panxa però continuava. Un dia els metges van arribar i van veure, pesant-me que m’havia engreixat deu kilograms, de cop. No li van trobar una explicació i van dir que havia de fer dieta immediata.

Ara ja tinc trenta cinc anys i estic la mar de bé, gràcies a la dieta dels metges. Ara quan veig mantega i sucre m’espanto i ni la miro.