Fer volar coloms

 Per la Berta Céspedes que hem escrirt aquest relat juntes a Taller de Lectura

 

En Marc no era un noi normal, o això deien els seus amics. Un dia, el seu pare li va comprar un cotxe molt car, tot i que no podia conduir-lo, i ell ni es va immutar, ni una abraçada, ni un gràcies, res. L’endemà a l’escola els van dir que d’ara endavant, al laboratori, ja no utilitzarien mosques mortes. Ell es va il·lusionar tant que va sortir de la classe cridant i gairebé s’arrenca els cabells de tan emocionat que estava!

- Gràcies Déu meu!

I desprevingudament va arrencar a córrer cap a al pati. Semblava que sabés cap on anava, va pujar la reixa que separava el pati d’un bosc frondós. I de sobte s’hi va trobar un unicorn. Li va allargar la mà i s’hi va presentar, sense donar-se conta de la situació tan estranya en la que es trobava. De sobte va sonar el timbre, els seus companys es van dirigir al pati, però en Marc es va tirar a terra per no ser vist. Els seus amics, però, ja l’havien vist. Es van apropar al lloc on es trobava, mentre xiuxiuejaven entre ells.

- Està boig!

- Jo diria que ha d’anar a un manicomi...
- No siguis cruel Jana, potser només a un metge…

- És un notes!

- Doncs jo, sincerament, crec que l’únic que fa és volar coloms.

La Gallina i el seu ou

-          

Avui està molt emocionada, la Gallina ha post un ou i està esperant a que neixi el pollet- comenten els animals de la granja.

I és que és veritat, avui la Gallina ha post un ou, serà el seu primer fill. Vosaltres no ho sabeu però és que a la pobra sempre, cadascun dels ous que ha tingut, li han desaparegut. Ara, està segura de que ho ha fet bé, serà mare!

El Gall avui els ha despertat ben d’hora, també està molt emocionat. Diuen que fins hi tot s’ha pentinat la cresta però això jo no m’ho crec pas, no. Perdoneu, no m’he presentat. Jo sóc l’oca Antonieta i sóc molt xerraire.

Ara, després de estar nedant per l’aigua he sentit un crit, de gallina! Els meus aneguets i jo hem sortit de la bassa ràpidament i ens hem dirigit cap al corral on tenen les gallines. Allà estava la futura mare d’un pollet, suposadament molt eixerit, però ara, la Gallina no feia bona cara:

-          No “coc” pot ser!- crida la pobra.

Tots els animals, encuriosits, ens anem apropant i quan miro el seu niu, hi ha un OU FERRAT!

-          Gallina, que has vist que hi tens sota teu?- li pregunto.

-          I és clar que ho he vist, que et penses que sóc burra jo?- em contesta ella de mala gana.

Tots i cadascun de nosaltres ens posem a buscar l’ou, altre cop desaparegut, de la Gallina. Portem molta estona buscant-lo i no el trobem quan sento un aneguet queixar-se, sempre el mateix! M’apropo on està i descobreixo que el follet Marcel s’ha posat sobre el meu fill. Li començo a clavar el bec i llavors veig que té l’ou. Li pregunto:

-          Tu has robat l’ou de la meva amiga?

-          Sí, és que estimo a la Gallina i m’agrada fer-li  regals. Per exemple, avui li he portat un ou ferrat i, espera’t, perquè porto temps intentant fer-li una truita de patates...

El retrat

 Per la Joana i la Berta, les meves millors amigues.

A la classe ens acabaven de dir que féssim un retrat a algun company. Això va suposar un: Bufff... general de tota la classe, quan deien que havien de fer alguna cosa en parelles acabaven escollint els professors la teva parella: aquest cop em va tocar amb la pesada de la Berta.

Em dic Joana, a plàstica trec sempre excel·lents, la gent diu que dibuixo bé... el meu truc és dibuixar algú o alguna cosa que m’inspiri confiança.

-          Aquest treball, serà més importants que els altres, heu d’aplicar tot el que heu anat treballant al llarg de l’any, serà un trenta per cent de la nota de final de curs- ha dit la professora.

El que em faltava, no podia treure mala nota! No us ho he explicat però a l’estiu, depenent de les notes que tregui a plàstica  potser m’accepten a unes colònies d’art. Això seria perfecte per millorar! Vaig decidir conèixer millor a la Berta. Totes les meves amigues em deien que era una pesada i que a la mínima que volies ser la seva amiga no et deixava en pau.

Aquella mateixa tarda la vaig convidar a berenar, resultava que ella des que havia entrat a l’escola volia tenir amigues però com que ningú l’aguantava es quedava sola.  Se’m va fer pesat estar amb aquella noia, no em queia bé però el treball de plàstica no el podíem fer a l’escola, és a dir, hauríem de quedar. Jo que sempre portava la meva llibreta de dibuixos, la vaig treure de la motxilla i em vaig posar a dibuixar-la mentre ella m’explicava la seva vida. Quan se’n va adonar que l’estava dibuixant no li va agradar.

Jo no vaig parar, dibuixava sense parar fins que al final tenia a la meva llibreta, la Berta a starbucks. Durant les següents setmanes quedàvem una tarda de cada setmana a casa de una o de l’altra. Ella li costava dibuixar-me, no era el seu fort però jo sempre que podia l’ajudava. La Berta també era difícil de dibuixar però poc a poc me’n sortia millor. Va arribar el dia d’entregar el treball: tant una com la altra teníem molts dibuixos de l’altra i, els vam entregar tots.

Naturalment vam tenir un excel·lent com a nota general del curs. Jo a l’estiu vaig anar a aquelles colònies i ens vam prometre parlar i quedar tan aviat com poguéssim i, és que és al·lucinant com pots arribar a jutjar la gent.