Bon Nadal

Nadal, tots tenim un pensament d'alegria, amb olor a sopa, canelons, el capó... Vaja, molt menjar però a part tenim la família unida. Us desitjo el millor Nadal. Bon Nadal 2015

No he cregut mai en el Nadal, en els meus vint anys de vida no he tingut cap Nadal bonic, amb joia, il·lusió, amor, salut, tot de regals, família unida, dinars escandalosos, adults cridant d’emoció... sempre m’ha mancat alguna cosa. No especificaré perquè seria una mica llarg però anem al gra. Aquest Nadal, esperava que fos com els altres però el primer que ho va canviar era la meva xicota, la Dolors. Una noia, feliç que li encanten totes les celebracions, en especial el Nadal. Em va dir que em tenia una sorpresa preparada i jo no sabia que fer-li. L’any passat li vaig regalar tot un conjunt i una llarga carta però no podia repetir així que vaig mirar els diners que tenia. Portava estalviant molt de temps i tenia diners per un viatge així que amb una amiga de la Dolors li vam preparar.

L’amiga, la nit de Nadal, quan ens donàvem el regal, primer va passar per l’apartament d’ella i li va preparar tota la maleta, després la va embolicar i la va portar, junt la meva, les dos embolicades. La Dolors, mirava les maletes i es preguntava que era i després mirava dins de la seva bossa, suposo per comparar els regals. A mi, per sota el nas, se m’escapava una mica el riure. Jo obriria primer. Era tot de guants, gorra, jersei... fet per ella i després un kit de Nadal, amb bombons, espelmes... ella emocionada però mirava el que era seu.

En obrir-ho, veure la maleta, la va obrir i davant seu va tenir els dos bitllets d’avió per la mateixa nit i una capseta petita, oberta i a l’interior, un anell. Al costat un paper posava: et vols casar amb mi? No sé si va ser molt cursi però se’m va llençar als braços, plorant d’alegria. Jo en aquell moment vaig veure que el Nadal ja tenia un sentit. En tota una nit, l’amor havia fluït per l’aire, formaríem una família, creixeríem sans, i faríem interminables dinars de Nadal tot i que necessitaré practica, mai n’he fet cap de normal...

I si em trec el casc?

 D'un text de Pere Calders he canviat completament el final... Dedicat a les persones que somien, a vegades, més del compte.

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora.

Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. L’anomenat personatge es tragué el casc de la moto i una gran cabellera rossa quedà al descobert. La noia d’ulls de color blau cel em mirava, les pupil·les se li dilataren. Com tirada d’un impuls entrà dins del petit pis de lloguer, tirant de mi cap a dins. Aleshores, agafà la rosa que m’havia trobat i se l’emportà amb ella cap a la meva habitació. Vaig tancar la porta de l’apartament i la vaig seguir. Semblava que es conegués més el pis que jo. Es tirà sobre el llit, a mig fer, i es començà a treure la camisa. Era de botons, el que provocava que ella anés més lentament. Em vaig apartar una mica, era una situació estranya.

Després de moments de plaer i petons, de la mateixa forma estranya de la que havia aparegut va marxar deixant enrere la flaire del seu perfum de roses.