Mart: la Georgina

La segona part, li dedico a la Laia Serrano, una amiga que se'n va anar de l'escola, sempre hi han canvis a la vida i ella ho sap, per això cal fer una bona cara.

Es va llevar molt d’hora, només veure el sol brillant tènuement va somriure. El clima era bastant més fred ja que el planeta era més lluny del Sol. El que si que tenien eren unes mantes fetes de no sé quina pell que abrigaven moltíssim. Va posar-se res, una samarreta grisa ample i uns texans i va sortir a buscar aigua. No hi havia aigua corrent així que va agafar una galleda. Al centre de Newew, hi havia un pou, va omplir-la tota i intentant que no se li caigués per fora va tornar a casa, es volia dutxar.

En arribar-hi i dirigir-se cap al bany el seu pare li digué que no, no hi havia molta aigua, no es podia malgastar en dutxar-se. A més ja anirien més tard, a un riu. La Marina va llegir-se un full on deien quatre coses: havien d’anar-se a dutxar al riu, a una hora exacta que deia al full.

Van esmorzar un tros de pa i fuet. El que s’agrairia alguna cosa calenta quan es té fred al mati! El pare de la Marina, en Lluís, va dir que si volia entrar en calor que sortís a córrer. Els germans d’ella s’anaven ja, alguns amb ramats. Ella anava a l’hort. Per tal d’aprofitar totes les temporades ja hi havia coses que es podien collir. Mentre una noia d’una altra família, la Georgina, plantava llavors ràpides ( descobriment fet a finals del s. XXI), la Marina va anar collint tomàquets, coliflors i altres plantes que creixien en qualsevol època de l’any. Va tallar totes les males herbes i en una zona apartada va fer créixer arbres de fruites amb unes llavors extra ràpides. La Georgina no se la veia contenta, també l’havien apartat de tothom, dels amics, familiars... només es dedicava a plantar i tapar, callada.

Ja cap a la tarda, quan les dues recollien fruits, van parlar:

-          - Ets diferent a tothom que coneixo, com si no et fes res que t’haguessin apartat de tot el món, literalment.

-          - És que no em fa res, no podem tornar tampoc així que afronta el mal temps, no et podrà parar ningú. Ningú ho ha viscut això- li contestava la Marina.

La Marina, però tampoc semblava molt convençuda, no tenia amics però la família, la seva mare enterrada a la mateixa ciutat de New York... la Georgina va somriure i li va començar a explicar com vivia a la terra. La tarda va passar volant i ja cap al vespre es van repartir tot el menjar amb parts iguals i, si sobrava alguna cosa, la van intercanviar per alguna barra de pa que es van menjar de camí a casa. Ara venia l’hora en que tots els joves sortien, a parlar. La Georgina va acompanyar a la Marina a deixar la verdura a casa però després se la va emportar a casa seva per sortir. Segons la amfitriona, havia de canviar el look.

La casa era igual per dins, l’únic que eren molts més germans, deu per ser exactes. Ella tenia l’altell, un petit altell, el seu únic espai. A la part de baix dormien les seves dues germanes bessones. Va pentinar els cabells ondulats, li demanava que es treies la samarreta, ella li deixaria una més bonica. La Marina s’hi negava. Al final va treure-se’la i es moria de vergonya. A l’escola quan tocava gimnàs ella es canviava al bany, tenia vergonya del seu cos. Tot i ser molt jove tenia el mateix problema que la seva mare l’únic que no tan excessiu, els pits li havien crescut molt en poc temps, ella se n’avergonyia i per això es posava samarretes amples.

En veure-la sense samarreta, la Georgina va remenar per dins d’una maleta enorme a mig desfer. D’allà va treure una samarreta de ratlles blanques i negres. Ajustadíssima i de mànigues tres quarts. El que havia volgut ocultar tota la vida, ni els germans de la Marina sabien com era de cos, sempre la veien amb roba ample. Tenia un gran escot.

La Marina va negar-se a canviar-se els pantalons, al final després de molt discutir, la Georgina va acceptar. Va posar-li un mocador vermell i blanc al cap, com una cinta i li va deixar un jersei obert. Li va regalar tot. La Marina deia que li tornaria però ella s’hi negava. Van sortir de la casa. Com la nit abans, tots els joves eren a la única plaça del poble. Van mirar-se la Marina quan va arribar. Les noies anaven maquillades i els nois molt repentinats, tampoc cridava l’atenció. Ningú li feia cas, tots eren més grans. Es veia quins nois volien tenir algun lio amb una noia i quina noia també volia. Alguns semblaven animals, es besaven allà al davant, tot plegat...

Al arribar els germans de la Marina i veure-la van escridassar-la, renyar-la i se la van emportar a casa. En part estaven sorpresos pel fet que la veiessin tan ajustada però també estaven enfadats:

-          Com vols anar així senyora? Creus que son maneres?- li va dir el pare.

La van fer canviar immediatament, la noia tremolava. Es va posar una samarreta del seu germà més gran, el Nico. Van castigar-la, no volien deure res a cap família, no podia anar presumint de la part dolenta de la seva mare. Aquí la Marina va quedar-se parada. No ho consentiria pas, era una part preciosa de la seva mare, tot el que era ajustat li quedava genial. Va fer un crit al seu pare i va emportar-se una poma a l’habitació. Com eren capaços d’insultar la seva mare!

Ja cap a tard, va entrar el Nico a veure la Marina:

- -  L’únic que volem és protegir-te, estem fent molts canvis, el pare va deixant poc a poc la Nasa, no volem que vagis pel carrer intentant lligar- ha dit el germà gran.

-          - Però jo no volia lligar, jo passo dels nois, sou tots uns inútils- va dir la seva germana fent-lo fora.

-         - El cap de setmana hi ha una festa, deixa’m que et busqui una parella...

Després la Marina el va fer fora molt enrabiada, com s’atrevia. El seu llit fet de palla i roba escampada s’anava desfent, l’endemà hauria d’anar a veure el fuster pel llit, li costaria car però treballaria de valent. 

Continuarà...

Mart

Per ningú, pel futur, perquè un dia tot canviarà i no sabrem que haurem fet

Fou un dia molt estrany, aquell. La Marina, en despertar-se va veure el seu pare a la seva habitació. No passava mai això, des que la seva mare s’havia mort, la nena s’havia distanciat molt dels seus altres quatre germans, tots nois. Cada dia, quan arribava de l’institut anava a la seva habitació i tancava la porta, ningú sabia que hi feia. Només la obria quan anava a sopar.

Com anava explicant, el pare de la Marina recollia coses a la seva habitació. En mirar-lo l’home li va explicar que es portava temps intentant anar a viure a Mart, ja era possible. Com que el pare de la noia treballava a la Nasa li van donar la opció d’anar a viure allà. Tots els nois anaven com bojos per casa però la Marina va seguir la rutina, dutxa amb aigua freda i llet bullint. El pare ja li havia recollit bastantes coses i ella, una noia no molt aficionada a la roba, va omplir la motxilla de l’escola amb roba. Van sortir de casa sobre les onze. Després de introduir les coordenades de GPS perquè el cotxe els portés fins l’estació de naus de la Nasa, van acomodar-se als sofàs. Tenien diners, eren una família benestant, potser massa i tot en el segle vint-i-dos.

Des que es van començar a extingir molts animals, hi havia qui no se n’enterava, llavors es va posar en marxa el projecte Mart, per la gent que no li agradava com continuaven contaminant, per intentar fer un món millor.

Per l’estació hi havia periodistes de tot el món, hi havia humans que anirien a viure a Mart! Van conduir a les famílies que es traslladaven per un edifici on no tenia accés cap periodista. La nau on havien de pujar era gran i intentaven que semblés reconfortable. La Marina ja començava notar els nervis però tot i així continuava com sempre, amb el rostre impassible. Segons sabia, quan sorties, la sensació era màgica. La nau va enlairar-se. Tots lligats amb cinturons es miraven, tenien por però volien conèixer aquest nou món on es podia viure. De moment serien només els que ja estaven a la nau. Eren al voltant de cinc-centes. Estava previst que es fes un viatge cada mes, el bitllet seria caríssim però segur que hi hauria que els comprarien.

El viatge ningú sabria dir quan va durar però quan va aterrar, tots eren crits i aplaudiments. Fora hi havia gent de la Nasa. El pare de la Marina els coneixia a tots. Van fer un discurs, donant les gràcies per confiar. Per primer cop en anys, entre aquells cabells rojos va aparèixer un petit somriure.

Hi havia oxigen però era necessari que s’anessin plantant més arbres i sobretot que no es contaminés, era un planeta ecologista, no hi hauria contaminació.

Era una forma molt diferent. Hi havia muntat un petit poblat, anomenat Newew. Tot eren casetes, fetes amb fusta, precioses, comparat en el pis en que vivien abans. A dins no hi havia cap moble, res. Els germans de la Marina sortien a fora, ajudaven al seu pare a construir llits per tots, ella però es quedà a dins de casa. El seu pare no li faria cap moble, sempre deia que si no ajudaves et quedaves sense res. La Marina, al ser la única noia li van donar per triar habitació, va triar una que tenia un altell. Allà, tenia una finestra on es veia la segona muntanya més alta del sistema solar. Volia viure simple. S’havia passat molt de temps, tota la seva vida, envoltada de tecnologia i sempre havia admirat la natura.

Amb quatre taulons, claus i martells, va fer una petita prestatgeria on podia col·locar roba. Després va anar a veure que feia el seu pare. Havien convocat a tots els habitants en una reunió per decidir coses.

Els germans de la Marina acabaven de tornar a casa, tots més grans que ella. hi havia un grup de joves, de la seva edat. Van treure a fora a la seva germana, només tenia catorze anys però sempre li havien dit que aparentava més. En veure el grup, eren com ells. Ho havien deixat tot per començar una nova vida, s’havien quedat sense amics. S’explicaven d’on eren, la Marina, en un racó escoltava. No volia posar-se amb gent que no coneixia. Més d’un cop va estar a punt d’anar-se però llavors alguna noia deia que es quedés una mica més, al final van tornar entrant la nit. El sopar ja era a taula. Van explicar que tot i que la educació era molt important volien tornar una mica als vells temps, només s’estudiaria a primària, després hauries de treballar, com a mínim els primers anys ja que s’hauria d’adaptar tot. S’havien ajuntat dues o tres famílies per fer el mateix ofici, de manera que podries intercanviar alguna cosa pel que tu havies fet. Ens tocava agricultura i ramaderia. En aquest sector hi havia més famílies que feien el mateix, s’havien d’alimentar tots.

Abans d’anar-se a dormir, la Marina va mirar les dues llunes i pensà en la seva mare, era en algun lloc observant com canviaven les vides dels seus fills, esperant veure que passaria l’endemà.

Continuarà...