Mantega i sucre?

Per la meva germana, la Natàlia que aquest mati m'ha posat al davant un pot se sucre, mantega i un comandament de televisió perquè escriguis un relat.

Sóc una persona molt exigent o això m’han dit sempre. També els meus gustos són estranys. Quan era petita, no sé encara per quina raó prenia mantega amb sucre, ja està. Aquest era el meu únic esmorzar, a part del vas de llet. La meva mare, quan jo entrava a la cuina per començar a esmorzar ella se n’anava, no li agradava que menges això. El que més li sorprenia és que no engreixava ni un kilogram. Quan tenia dotze anys sempre em trobava molt malament. Els meus pares, quan jo ja portava una setmana sense anar a l’escola em van portar al metge. Ell em mirava encuriosit, però no em sabia trobar res.

Els meus pares van pensar que els havia enganyat, que havia fingit i m’havien enviat altre cop a l’escola però m’havien vingut a buscar a la tarda perquè no em podia moure. Havíem anat a l’hospital i allà em van ingressar. Em passava hores amb el comandament de la televisió sobre la falda, era molt avorrit. Per esmorzar, com a tots els àpats em preguntaven que prenia normalment a casa, potser per trobar el causant de la malaltia. Jo els hi deia que agafava una cullera, la posava dins de la mantega i després en el sucre.

Ells ho van veure molt clar, els hi van prohibir als meus pares que continués alimentant-me d’això. El mal de panxa però continuava. Un dia els metges van arribar i van veure, pesant-me que m’havia engreixat deu kilograms, de cop. No li van trobar una explicació i van dir que havia de fer dieta immediata.

Ara ja tinc trenta cinc anys i estic la mar de bé, gràcies a la dieta dels metges. Ara quan veig mantega i sucre m’espanto i ni la miro.

L'Armari

Per tots aquells que es desperten amb ganes d'aprendre coses noves

El dia començava normal, com cada matí em despertava a les sis del mati amb ràdio Flaixbac de fons. Me n’anava a la dutxa i em passava deu minuts sota l’aigua tèbia. Vaig agafar la bata i em vaig encaminar altre cop cap a la meva habitació, davant tenia l’armari nou que m’havien comprat els meus pares feia molt poc, era gran. Em vaig posar al davant uns segons per admirar-lo i quan el vaig obrir només hi havia una samarreta negra i uns shorts blau marí. Em vaig posar la roba sense immutar-me i me’n vaig anar a esmorzar. El cafè amb llet no em feia efecte. Vaig decidir tornar a l’habitació, aquest cop una mica més desperta, la roba que portava era molt fosca. Em vaig tornar a aturar al davant i vaig poder intuir una llumeta a la part superior, al centre: era una llum blanca que m’il·luminava de d’alt a baix. Aquest cop, la roba que tenia al davant ja era més alegre però jo no volia el que tenia al davant: una brusa blanca i una faldilla taronja. Vaig tancar l’armari i el vaig obrir. Aquest cop estava tota la meva roba, desordenada i tirada de qualsevol manera per dins de l’armari, no ho entenia, que passava? Per què abans només m’havia sortit una muda?

Vaig obrir el llum de l’habitació i vaig mirar tota la fusta de l’armari, a la porta, per fora hi havia una pantalla tàctil, gairebé tan gran cm una tableta. La vaig tocar i es va encendre, a la pantalla sortia una cara que amb ulls alegres em va dir:

-          Bon dia! Que tal? Avui se’t veu confusa amb ganes d’aprendre, no? Més que res perquè la roba que has escollit és la perfecta.

No sabia que contestar, estava sorpresa, que podia passar? La porta d’aquell moble s’acabava d’obrir sola, altre cop, hi havia una brusa vermell i una faldilla verda, tot cridaner. Vaig recordar el que m’havia dit aquella pantalla i ho vaig entendre, la roba que m’escollia l’armari depenia delmeu estat d’ànim i en aquest moment estava tan sorpresa que l’armari ho deuria haver captat. Vaig demanar-li a l’armari que em passés la bossa de l’escola, la tenia dins d’ell. Ell encantat em va obrir les portes i em va desitjar un bon dia.