Fred interior

Per les persones que han perdut algun familiar molt estimat.

     -fas aquí, sola, en mig del carrer. No veus que està plovent?

-         - Jo, és que... no m’hi he fixat...

-          -Que et passa, perquè com no paris de plorar t’assecaràs com el terra del desert.

-         - La meva mare deia que no parlés amb desconeguts així que, si no t’importa, me’n vaig (diu aixecant-se del terra i eixugant-se les llàgrimes).

-         - Com? Què? Perdó.

-         - Ah, a què et refereixes?

-        -  Doncs com que has dit deia...

-        - I a tu que t’interessa? (diu i arrenca a córrer).

-          -Para, para! Tranquil·la. Mira, entrem en aquest bar de la cantonada i m’ho expliques. No sóc una persona qualsevol, no sé si has vist que sóc la teva companya de classe, la Maria.

-         - És que... tens un mocador?

-        - Sí, un moment(diu furgant la motxilla)

-          -Gràcies, entrem?

-         - Aquí dins s’està més calentó no?

-       -   ...

-       -  Va tranquil·la tot anirà bé.

-      -    ...

-         - Estàs xopa com un peix de riu! Deixa’m que et deixi la meva jaqueta. Em vols explicar què va passar?

-        -  Doncs... (comença a mossegar-se les ungles)

-    -      Abans de dir res respira fons.

-     -    Avui al matí... ho sento, no puc explicar-t’ho, és molt dolorós...

-        -  Shht, calla, si m’ho expliqués potser després et sents millor

-        -  Doncs, potser si... la meva mare anava a veure l’àvia que està malalta i a la tarda, quan el meu pare l’ha anat a buscar, estava...(parla cada cop més fluix)

-         - Parla més fort que no se’t sent.

-        -  Estava... estava...(diu amb un murmuri)

-       -   Morta?

-        -  No, doncs, si, bé, però, no, no ho sé, d’acord? Se l’han trobat abraçada a la meva àvia que també estava, doncs, igual que ma mare... aquella paraula que has dit abans...

-          -Morta?

-         - Sí.(plora)

-          -Dos ocells d’un tret, pobre. (diu sense que la senti)

-         - Que faré? No tinc mare... ni àvia!

-          -Mira, ara torna a casa, li dius al teu pare el què sents que segur que està passant el mateix que tu, se li ha mort la dona, és molt dolorós i...

-         - I què?

-       -   Ho heu de combatre junts, no podeu tenir por...

-       -   Per què parles sense acabar les frases?

-        -  Em va passar el mateix fa cinc anys però amb el pare i és una cosa que costa de superar però el millor és estar amb la família per assumir-ho. Tot i que està clar que dos morts de cop són... molt dolentes. Tu no pots fer res ja.

-          -Tens raó, gracies Maria, però, no puc fer res, ja saps per tornar a aconseguir la meva mare?

-         - No, però pots fer una cosa per no estar tan trista...

-          -Quina? (diu nerviosa)

-          -Quina va ser la última paraula que et va dir?

-        -  Doncs, això, em desconcerta, la última paraula, doncs, al anar cap a l’escola al matí, m’ha dit: Que passis un bon dia. M’ha fet un petó a la galta i m’ha dit a l’orella: T’estimo.

-        -  Doncs el que pots fer és: aquestes últimes paraules per tu han de ser sagrades i cada cop que algú les digui pensa amb ella.

-         - Gràcies. Se’m fa tard, he de tornar a casa...

-      -    Pensa en això.

-      -    Adéu. (se’n va cap a la porta plorant)

-          -Li costarà molt superar-ho(pensa per ella mateixa)