Fred interior

Per les persones que han perdut algun familiar molt estimat.

     -fas aquí, sola, en mig del carrer. No veus que està plovent?

-         - Jo, és que... no m’hi he fixat...

-          -Que et passa, perquè com no paris de plorar t’assecaràs com el terra del desert.

-         - La meva mare deia que no parlés amb desconeguts així que, si no t’importa, me’n vaig (diu aixecant-se del terra i eixugant-se les llàgrimes).

-         - Com? Què? Perdó.

-         - Ah, a què et refereixes?

-        -  Doncs com que has dit deia...

-        - I a tu que t’interessa? (diu i arrenca a córrer).

-          -Para, para! Tranquil·la. Mira, entrem en aquest bar de la cantonada i m’ho expliques. No sóc una persona qualsevol, no sé si has vist que sóc la teva companya de classe, la Maria.

-         - És que... tens un mocador?

-        - Sí, un moment(diu furgant la motxilla)

-          -Gràcies, entrem?

-         - Aquí dins s’està més calentó no?

-       -   ...

-       -  Va tranquil·la tot anirà bé.

-      -    ...

-         - Estàs xopa com un peix de riu! Deixa’m que et deixi la meva jaqueta. Em vols explicar què va passar?

-        -  Doncs... (comença a mossegar-se les ungles)

-    -      Abans de dir res respira fons.

-     -    Avui al matí... ho sento, no puc explicar-t’ho, és molt dolorós...

-        -  Shht, calla, si m’ho expliqués potser després et sents millor

-        -  Doncs, potser si... la meva mare anava a veure l’àvia que està malalta i a la tarda, quan el meu pare l’ha anat a buscar, estava...(parla cada cop més fluix)

-         - Parla més fort que no se’t sent.

-        -  Estava... estava...(diu amb un murmuri)

-       -   Morta?

-        -  No, doncs, si, bé, però, no, no ho sé, d’acord? Se l’han trobat abraçada a la meva àvia que també estava, doncs, igual que ma mare... aquella paraula que has dit abans...

-          -Morta?

-         - Sí.(plora)

-          -Dos ocells d’un tret, pobre. (diu sense que la senti)

-         - Que faré? No tinc mare... ni àvia!

-          -Mira, ara torna a casa, li dius al teu pare el què sents que segur que està passant el mateix que tu, se li ha mort la dona, és molt dolorós i...

-         - I què?

-       -   Ho heu de combatre junts, no podeu tenir por...

-       -   Per què parles sense acabar les frases?

-        -  Em va passar el mateix fa cinc anys però amb el pare i és una cosa que costa de superar però el millor és estar amb la família per assumir-ho. Tot i que està clar que dos morts de cop són... molt dolentes. Tu no pots fer res ja.

-          -Tens raó, gracies Maria, però, no puc fer res, ja saps per tornar a aconseguir la meva mare?

-         - No, però pots fer una cosa per no estar tan trista...

-          -Quina? (diu nerviosa)

-          -Quina va ser la última paraula que et va dir?

-        -  Doncs, això, em desconcerta, la última paraula, doncs, al anar cap a l’escola al matí, m’ha dit: Que passis un bon dia. M’ha fet un petó a la galta i m’ha dit a l’orella: T’estimo.

-        -  Doncs el que pots fer és: aquestes últimes paraules per tu han de ser sagrades i cada cop que algú les digui pensa amb ella.

-         - Gràcies. Se’m fa tard, he de tornar a casa...

-      -    Pensa en això.

-      -    Adéu. (se’n va cap a la porta plorant)

-          -Li costarà molt superar-ho(pensa per ella mateixa)

Una trobada sense final

Per tu, per ser sempre el meu amic!

Doncs tal qual vaig veure el seu missatge dient-me que volia parlar amb mi vaig saber que la cosa acabaria d’una forma diferent de com acostumava a acabar, però ho vaig acceptar.

Es tracta del Jofre, el noi amb uns ulls marrons i el cabell moreno, el meu millor amic des de la guarderia. El noi que li apassiona dibuixar, que té art, és romàntic... El millor és que encara som amics i tenim 16 anys.

Així que he llegit el missatge i ràpidament he contestat, tenia moltes ganes de veure’l ara que ens estudiàvem en diferents instituts. Ens trobarem demà al sortir de l’escola. He aprofitat el que em quedava de tarda per estudiar, és impossible concentrar-me! Després, més tard, a l’hora de sopar he baixat el pis de baix de casa meva, es troba la meva germana ja sopant:

-          Avui un nen li ha fet un peto a una nena!- ha explicat la petita.

La meva germana porta uns dies que qualsevol acte d’amor es un fàstic, una porqueria. Això a mi em revoluciona ja que l’amor es la cosa més bella de tot el món. Ja li recordaré quan sigui més gran i li agradi el nen més guapo de la seva classe, a veure què pensarà de l’amor llavors!

Dec haver fet una cara de pomes agres perquè la meva mare m’ha mirat amb una cara amenaçant. He menjat corrents i he pujat a l’habitació. He llegit els missatges que tenia, m’he posat el pijama i al llit!

El dia m’ha passat volant tot i que tenia un examen molt complicat de física. A les dos i mitja, com cada dia, ha sonat el timbre, he agafat les coses i he baixat. Allà estava el Jofre, esperant-me a que sortís (no tenia classe?). M’ha somrigut i ràpidament m’he apropat a ell, i hem anat caminant cap a casa seva.

És orfe de pare, es va morir quan ell només tenia vuit anys i la seva mare no té estudis i treballa com a dependenta d’una botiga 24 hores. Bé, treballa molt, massa per la dona i només té tres hores de descans que dorm. Així que quan he entrat a la casa no hi havia ningú. Hem anat a la cuina; continua amb els mateixos mobles que anys enrere, al mig hi ha una taula amb un gran gerro que els hi havia portat els meus pares de la Xina. A dins hi han unes roses vermelles. Ens hem assegut a taula i m’ha començat a explicar com li anaven els estudis, a quina universitat vol anar... però jo només el veig a ell movent la boca i a les roses, no el sento. Per quin motiu ha col·locat les roses, per què les havia comprat De sobte he tornar en sí, el Jofre està parlant sobre el seu futur:

-          Jo de gran, faré molts quadres i els vendré, li donaré part dels diners a la meva mare. Estudiaré tot el que faci falta perquè ella pugui viure bé... També vull tenir una dona amb dos fills.

-          Seran molt afortunats- he dit.

Ell s’ha girat i m’ha mirat; se m’havia escapat. Ell no sap que m’agrada...

Ha fet com si no hagués passat res. Hem acabat de dinar amb silenci i m’ha dit si volia veure el taller on tenia tots els quadres que ha fet. Jo il·lusionada amb la idea he corregut per la casa fins al passadís. Hi ha un altre gerro amb roses vermelles! I són d’aquest matí mateix! La meva cara de felicitat ha tornat a canviat, però no podia fer sospitar al Jofre. Quan he entrat al taller, gairebé em desmaio, me aferrat a una cadira que hi havia per la vora i em m’he assegut, hi han molts quadres, gairebé tots eren un retrat meu, o una rosa. M’estava tornant boja!

Ell, l’autor de totes aquelles obres, ha entrat just després de mi, ha vist la meva cara de sorpresa i s’ha acostat a mi. De darrere seu ha tret una rosa vermella sense punxes i me la donat, ens hem besat. Allò significava el que creia que significava!?