Un flashback constant

I torno a ser aquí

Fa uns dies em vaig trobar una nena, era petita, i ella em va explicar tot d'aventures. Em va dir que feia uns anys havia viscut al bosc, allà havia estat una fada i havia estat envoltada d'altres fades i follets, vivia a una fulla d'un arbre gegant, em va dir que era l'arbre més gran que et puguis imaginar, era impossible rodejar-lo. També havia viscut un temps al mar, havia estat una sirena i també un dofí, havia après un munt de coses i havia lluitat contra monstres terribles. Per últim em va dir que també havia viscut a l'aire, com una deessa grega, allà dormia unes llargues migdiades als núvols i quan hi havia tempesta tenia unes pessigolles... Em va dir que ens coneixíem i que, de fet, havíem viscut totes aquestes aventures juntes però ara feia molt que no la visitava, que no li escrivia cap carta. Jo totes aquestes coses les havia oblidat però ella m'ho va recordar.

Quan érem petites jugàvem tot el dia juntes al nostre món imaginari. La cuina, era un bar on ella treballava de cambrera i jo era la clienta, el lavabo, un tocador on jo la maquillava a la taula d'estudi era una universitària o una escriptora que escrivia el seu next bestseller. Totes dues ens passàvem dies i dies parlant, jugant a ser princeses o guerreres valentes que lluitaven contra el mal. El més especial de la nostra relació era que era completament secreta. Quan venia algú a casa s'havia d'amagar, no volia que ningú la veiés, era la meva amiga i no volia que ho fos de ningú més. Aquell dia sempre tenia por a què algú obrís l'armari, on ella era, perquè la podria descobrir. Si us he de ser sincera, un dia crec que la vaig abandonar. No sé exactament quin va ser el problema, si em vaig mudar o si simplement ja no la vaig anar a buscar a l'amagatall de sempre, a l'armari. Aquell dia vaig descobrir una altra cosa, no era una amiga, sinó un fènix. Jo em vaig quedar meravellada quan el vaig veure, un animal tan elegant i que estava al meu costat per protegir-me i guiar-me, bé, això pensava jo però ara recordant-ho veig que realment era un guardià, vigilava que no anés mai a obrir l'armari i a poc a poc es va anar omplint de pols. 

Els anys van passar i ja no necessitava un acompanyant, no necessitava que el fènix vigilés la porta de l'armari, ja no la volia obrir, l'havia oblidat. En canvi passava el temps fent altres coses, ara la cuina era protagonista dels meus intents de cuinera i el lavabo, bé hi havia un bon mirall i en tantes hores que em passava mirant el meu reflex vaig poder observar com em canviava el cos, havia crescut uns centímetres, m'havien crescut els pits i els malucs, la meva cara, no era d'una nena petita, fins i tot necessitava ulleres! No us penseu pas que tenia els cabells blancs, no havia crescut tant, simplement havia deixat de ser nena. M'agradava el que veia al mirall, veia una noia, una jove però no podia deixar de sentir que em faltava alguna cosa, no sabia què era però no em veia completa.

Si us he de ser sincera, no va ser fins fa poc que vaig veure una cosa diferent al mirall, de cop i volta m'estaven creixent per les cames unes arrels, amb les meves mans podia provocar petites guspires, petites espurnes que em van fer somriure. La porta de l'armari tremolava, com si hi hagués un terratrèmol entre la meva roba.

Per primer cop, en molts anys, he tornat a obrir aquella porta i corrents, com si haguessin passat dues hores, m'ha saltat a sobre una nena, una nena idèntica a mi que m'ha dit:

-Per fi!

Paraules de alleugeriment

No dir-he sento per expressar-me, unes paraules molt simples sense haver-les borrat ni un moment, sense guió, tal qual, jo amb totes les meves bajanades que em fan feliç.

Per tu, Miki, perquè m'estranya que encara no t'hagués  dedicat res i per tot el que fem junts per nosaltres

A vegades em sento petita, una cpersona més d'aquest món. Que aquesta vida va lenta i ràpida. A vegades em vull amagar i que ningú em pugui trobar. A vegades em passaria el dia dormint esperant els dies que no hagi de matinar. Començo a pensar així, d'una forma negativa, veient la meva vida d'una forma no tan bonica. Perquè la vida no és el que es mostra a  Instagram, seriosament.
Puc estar mirant els meus dies com grisos, d'aquells que veus lletjos...
Vull ser lliure, viure la vida com l'escric, sense guions, anant cap a un vulgui, podent ser jo, tenint la meva vida i decidir que és el que tinc. La meva vida  no l'ha vull malgastar estant estirada al sofà sense fer res... tot i que hipòcrita jo que d'aqui una hora tornaré a estar al sofà. Gent, per si encara no ho sabíeu, teniu una vida. Feu alguna cosa amb ella, segueix i compleix els teus somnis, no malgastis el temps fent alguna cosa que no t'agrada o simplement sense fer res. Daquí uns anys volem mirar endarrera i dir:
- Doncs sí, la mena adolescència ha estat de les millors coses de la meva vida.
Actualment, els de la meva edat en tenim quinze o a punt de fer setze. 16. Ho volia escriure i posar-ho en número. El setzé any de la meva vida sempre me l'he imaginat com el millor de tots. Quan era petita veia els 16 com la millor edat del món. Tots els meus escrits són sobre personatges de setze anys.
Estic farta de a vegades no ser jo mateixa, de no lluitar immensament pel que vull.

He sentit foscor en alguns moments de la meva vida. Una cosa que sempre estava amb mi i que m'afectava en les meves decisions. Des de l'any passat he vist la vida diferent, poc a poc, per no dir ràpid, vaig començar a fer la llum. Una llum que m'ha anat omplint i a aconseguit fer-me més feliç. A vegades noto com una mica de foscor torna a mi però al cap de res la llum torna a estar amb mi.
Gràcies per tot el que has fet per mi, per estar amo mi quan pocs ho han estat, per aguantar-me cada dia i fer que cada dia tingui un somriure més gran a la cara. Per estar al meu costat i somiar en milions de coses que ja són tan nostres. Perquè tot i que diguin que no estem junts i continuem només separats per una muntanya. Perquè ara ja et coneixo més i sé el to de totes les teves paraules, perquè amb tan sols cinc minuts tinguis suficient perquè pari de estar trista a estar rient i somrient.
Per lluitar sempre cada dia per estar junts. Per voler fer aquests últims mesos bé abans que ràpid. Perquè queda menys per estar amb tu un altre cop i per totes la energia i optimisme que això em dóna.

Tu, jo, nosaltres, no som algú qualsevol, som el nostre futur i vull estar junt amb tu. Sóc feliç, ho vull ser més, sempre es vol més, no? Sé que poc a poc cada dia sóc més feliç, tinc més persones al meu costat i al final noto l'estima de tots aquests i ja està, serveix per calmar-me, com ara també.

T'estimo

Passat, present, futur i valorar-lo

No és cap relat, és un escrit, un pensament, després de 9 mesos feia falta escriure alguna cosa. Aniria dedicat en part a mi que no acabo de valorar el que tinc ara però també a una altra persona molt especial perquè juntament amb mi poguem aprendre a valorar el nostre present, junts.
No vinc aquí a escriure un gran relat, diria que més aviat és una reflexió però ja veurem que surt al final:
Avui he estat pensant sobre un tema, les coses que tenim. Les persones que ens envolten, els llocs on anem, el que mengem... No ho valorem. Podeu pensar en el vostre últim estiu, el recordeu la majoria amb nostalgia, voleu tornar a aquells dies que feia calor, que preníem el sol, festa major, no tenir classe. Sí, definitivament es troba a faltar. Ara que has pensat en aquests dies pensa en avui, avu i mateix, el dia que estàs llegint això, què has fet avui? estàs orgullós de tal cosa? creus que estàs aprofitant el dia? potser molts contesteu aquestes preguntes amb un, és un dia més, estic fent el que faig cada dia, estic aprofitant o no el dia però no passa res, en tot cas tenim un demà per canviar les coses. Ara vull que pensis en d'aquí uns anys, no saps exactament el que passarà però crec que trobaràs a faltar la teva época d'estudis, la de treball. Trobaràs a faltar la situació en la que estàs ara.
Per què no estem vivint el present? Per què avui penso en aquells dies d'estiu i no amb com d'orgullosa que estic avui? Valorem poc el que tenim, aquí està la simple resposta, valorem molt poc el que tenim ara i és una pena. Potser en uns mesos perdem això i llavors tornarem a lamentar-nos pel passat. No fem l'esforç per valorar res, com si sempre demanéssim més.
Vaig tenir un dia a l'estiu que puc considerar un dels millors dels meus quinze anys de vida i ara estic pensant en aquell dia i en totes les petites coses que voldria haver canviat, va ser un dels millors, ja us ho he dit, llavors per què vull canviar-lo? I per què penso tan en allò i no en els dies que tinc ara?
Com a persones hem de valorar més les coses, hem de valorar el nostre present, hem de canviar, deixar de ser tan obsessius en bajanades del passat, d'acord, possiblement no són bajanades però és el passat, si és alguna cosa dolenta tens un present i un futur per fer-ho positiu, si és una cosa bona centrat en recordar-la i mantenir-la.
En cap moment vull dir que recordar està malament, al contrari, m'he passat nits recordant però no ens lamentem si us plau, és el pitjor que podem fer.
Mira també el futur, poc a poc, però és una cosa que encoratja molt, que dóna vida, ganes de seguir endavant, personalment mirar cap al futur, pensar en que passarà demà, d'aquí dos mesos o d'aquí un any m'ha ajudat molts cops i ho fa. Ajuda pensar que la gent que tens al voltant també ho estarà d'aquí un any.
Valorem el que tenim, més val poc que res, poder parlar un cop al dia amb la teva família, bé, com a mínim pots parlar amb ells. Tenir molts examens, bé, com a mínim pots tenir educació. Tenir verdura per sopar, com a mínim pots menjar. Parlant de situació personal i aplicant-m'ho a mi: només puc veure els meus amics un cop a la setmana, com a mínim sé com estan. Poder parlar amb la meva parella només unes sis hores i veure-la de dos a tres cops a la setmana a través d'una pantalla, com a mínim puc saber com està i ell continua amb mi estimant-me i animant-me.
Sincerament, la vida està plena de desgràcies, però també d'alegries que queden ocultades per les coses dolentes o no tan agradables.

Ara tens dos opcions, viure pessimista, pensant que la teva vida és una merda i que tot el que t'ha passat és dolent o veure les parts positives de la teva vida, valorar-les perquè estiguin més destacades i puguis viure més feliç.

Sóc feliç, crec que ho dic un cop al dia, sóc feliç tal i com estic, com sóc. Estic vivint una de les meves millors etapes on m'agrado tal i com sóc i també a la gent del meu voltant, hi ha gent que m'estima, que em cuida, estic aprenent molt anglès, ric, ploro, perquè plorar NO és dolent i agraeixo el que tinc. Sí, com tothom canviaria coses per ser més feliç, creieu-me que ho faria, però ara estic vivint això, així i crec que és la millor manera de viure-ho. Amb la situació en la que estic no vull canvis. I en uns mesos seré més feliç, sé que sí, que la meva vida va ben encaminada, d'aquí uns mesos la meva vida haurà canviat una mica i seré més feliç, però ara estic centrada en el present, el qual em fa molt feliç.

Fora de la foscor

Ja fa temps que no em sentia així, que no respirava aire pur, que no m'estirava una estona a la gespa per no fer res.
He estat tancada en mi mateixa des que ell em va deixar, m'havia arribat a acostumar al dolor, m'hi sentia a gust... Però a vegades, quan menys et sembla les coses canvien. Doncs no fa falta dir que era un mati com qualsevol altre, ja es dóna per suposat. Vaig fer les feines habituals, anar a treballar, fer el llit, l'esmorzar... però ell em va cridar l'atenció. Només passar pel seu costat vaig somriure de veritat. Sabia que no era bo, m'acostumaria a somriure i després em quedaria decepcionada trobaria a faltar els somriures però tot i així no em vaig poder contenir, per apropar-me una mica no em passaria res, o potser si... Bé vaig decidir arriscar-me i vaig equivocar-me en pensar que sortiria il·lesa. Em veia més amb ell, compartia coses que feia temps que no compartia, reia sense entendreu. Vaig caure altre cop a l'amor, em sentia atreta per aquell noi!
Tot i intentar allunyar-me d'ell no ho aconseguia, quan menys m'ho esperava tornàvem a estar rient. Tenia por de tot, de si m'equivocava, de si acabaria com l'últim cop, deixant-me canviada.
I bé, ho vaig mig encertar, pel fet de que em va canviar, aquell noi sense saber com va canviar-me completament fent-me feliç, desitjant sortir cada dia de casa, donant-me esperances per tirar endavant.

Línies

Per la Lena, que porta dos anys esperant i perquè és curiosa

I un simple fet, el simple fet de ser curiosa va canviar-me la vida. Havia anat a una exposició d'art, era important trobar aquell home, podia enlairar la meva carrera. Portava un vestit senzill. Un color cru no molt arrapat a la pell amb unes sabates de taló que no em deixaven tan baixa. El cabell de color mel me l'havia ondulat i havia deixat a casa les ulleres. Simplement estava preparada pel gran fet. La galeria estava plena de gent, tots amb vestits luxosos i cars. Miraven diferents obres d'artistes diferents, obres abstractes. Un quadre em va clipsar. Tenia una base blava i pel mig hi havia col·locades diverses línies, de diferents colors. De primeres em semblaven que estàven fetes molt a l'atzar però m'hi vaig quedar, potser mitja hora davant d'aquella cosa que em semblava tan bella. El que més em va estranyar era que l'artista no se'm va apropar a preguntar-me si estava interessada. Simplement estava jo sola mirant-lo per tots costats.
Em vaig ajupir un moment i ho vaig veure, vaig veure el que significava el quadre. Les línies de color vermell es veien diferent, es veien formant lletres i ho posava, demanava ajuda. Allà va començar a créixer la meva curiositat, vaig estar mirant aquell llenç pintat des de diferents angles fins que vaig descobrir que les línies taronges deien una hora i les verdes un lloc. Vaig mirar el rellotge, faltaven cinc minuts per la hora citada. Tenia cinc minuts per anar a aquell lloc que estava anomenat al quadre. Quasi volant vaig sortir del local. Corrents buscant el carrer. La gent em mirava una mica estranyada, era tard i anava molt esberada. Creuant un carrer vaig veure un petit carreró. El cartell ho anunciava, era aquell el lloc i tenia mig minut.
El lloc més bonic de tot el món. Un espai on totes les parets de cases abandonades estaven pintades però no amb grafittis sinó amb pinzells. Tot de dibuixos, uns abstractes i altres no tan, miréssis on miréssis veies dibuixos.
Un home gran estava assegut a un banc, també pintat. Els cabells estaven bruts de pintura, com la seva roba. Al veure'm va esbossar un petit somriure que va fer que se li marquéssin totes les arrugues. Amb un sospir em va dir:
- Te'ls regalo, ets la única persona capaç d'apreciar el seu valor.
Vaig donar una volta al meu voltant, era massa, no ho podia acceptar però al tornar a mirar l'home em vaig fixar en una cosa, no respirava.

Res és impossible

Sento moltissim la inactivitat, no hi ha bona excusa, estic treballant en un altre projecte, gros i m'omple molt temps, tot i així hauria d'haver penjat alguna cosa.
Jo no el considero un text perfecte però m'han dit que és preciós i jo el que vull dir-vos amb aquest petit escrit és que no us rendiu mai, no ho heu de fer, jo no ho faig i no ho faré.

Una noia, sense importar el seu nom un dia li van dir impossible, és impossible que l'home es pugui teletransportar. Ella no ho va acceptar, no podia. Sempre aconseguia el que es proposava així que va decidir que ho aconseguiria, aconseguiria la teletransportació. La gent no la creia, se'n reien deia, es mofaven d'ella, no la veien capaç d'aconseguir una cosa tan gran, no la veien capaç de que el que estava preparant funcionés i això només va donar-li més forces per continuar, per voler aconseguir-ho. Va provar de tor però només ho va aconseguir quan barrejant líquids estranys, verds, blaus, liles... hi va afegir una llàgrima, una llàgrima seva.
Quan va beure's aquell líquid com a última opció, pensant que ho abandonaria, va tancar els ulls i al obrir-los estava al costat d'un noi, el noi pel qual estava completament penjada.

RES és impossible, no t'has de rendir mai. No pensis en el que diuen els altres, continua lluitant per aconseguir-ho, potser és difícil però no et deixis vèncer.

Un aparell

Un relat una mica tecnològic, em sento identificada i crec que jo també he de canviar

La pantalla ens ha separat, m’ha separat de tothom, la petita pantalla que fa un soroll cada vint segons. La pantalla amb la qual em comunico amb el món exterior. Això no és bo, estem anant cap a pitjor. Jo, enamorada com ho estic ha fet que la pantalla sigui el lloc per on li dic a ell que l’estimo. Llavors, quan ens veiem res, ens tallem ens mirem i casi no diem res, en canvi quan no ens veiem, només ens poem imaginar tot són petons i missatges. Les pantalles estan separant a la joventut d’avui i no només a la joventut, sinó que també els adults. Ells no ho reconeixen però les pantalles dels seus mòbils també els ha separat. Ens demanem permís per trucar-nos, llegim un missatge sense saber e to de veu, hi ha disputes per tonteries. Els amics, és com si s’haguessin substituït per unes pantalles lluminoses. Xarxes socials on ja només ens preocupem pel nombre de m’agrada o pels seguidors, no pel contingut.

Això ha de canviar, has de parlar més a la cara de la gent, no has de demanar permís per trucar. Quan em trobi amb amigues no m’he dedicar a fer una foto de qualsevol cosa perquè a la vida hi ha coses més importants. Com per exemple els ulls. Poden emmagatzemar tots els moments que vius sense la necessitat de impresidir d’un aparell. Que les xarxes socials el que sigui important siguin els moments que comparteixes potser amb els teus deu seguidors i cinc m’agrada.

Canviem!