Un flashback constant

I torno a ser aquí

Fa uns dies em vaig trobar una nena, era petita, i ella em va explicar tot d'aventures. Em va dir que feia uns anys havia viscut al bosc, allà havia estat una fada i havia estat envoltada d'altres fades i follets, vivia a una fulla d'un arbre gegant, em va dir que era l'arbre més gran que et puguis imaginar, era impossible rodejar-lo. També havia viscut un temps al mar, havia estat una sirena i també un dofí, havia après un munt de coses i havia lluitat contra monstres terribles. Per últim em va dir que també havia viscut a l'aire, com una deessa grega, allà dormia unes llargues migdiades als núvols i quan hi havia tempesta tenia unes pessigolles... Em va dir que ens coneixíem i que, de fet, havíem viscut totes aquestes aventures juntes però ara feia molt que no la visitava, que no li escrivia cap carta. Jo totes aquestes coses les havia oblidat però ella m'ho va recordar.

Quan érem petites jugàvem tot el dia juntes al nostre món imaginari. La cuina, era un bar on ella treballava de cambrera i jo era la clienta, el lavabo, un tocador on jo la maquillava a la taula d'estudi era una universitària o una escriptora que escrivia el seu next bestseller. Totes dues ens passàvem dies i dies parlant, jugant a ser princeses o guerreres valentes que lluitaven contra el mal. El més especial de la nostra relació era que era completament secreta. Quan venia algú a casa s'havia d'amagar, no volia que ningú la veiés, era la meva amiga i no volia que ho fos de ningú més. Aquell dia sempre tenia por a què algú obrís l'armari, on ella era, perquè la podria descobrir. Si us he de ser sincera, un dia crec que la vaig abandonar. No sé exactament quin va ser el problema, si em vaig mudar o si simplement ja no la vaig anar a buscar a l'amagatall de sempre, a l'armari. Aquell dia vaig descobrir una altra cosa, no era una amiga, sinó un fènix. Jo em vaig quedar meravellada quan el vaig veure, un animal tan elegant i que estava al meu costat per protegir-me i guiar-me, bé, això pensava jo però ara recordant-ho veig que realment era un guardià, vigilava que no anés mai a obrir l'armari i a poc a poc es va anar omplint de pols. 

Els anys van passar i ja no necessitava un acompanyant, no necessitava que el fènix vigilés la porta de l'armari, ja no la volia obrir, l'havia oblidat. En canvi passava el temps fent altres coses, ara la cuina era protagonista dels meus intents de cuinera i el lavabo, bé hi havia un bon mirall i en tantes hores que em passava mirant el meu reflex vaig poder observar com em canviava el cos, havia crescut uns centímetres, m'havien crescut els pits i els malucs, la meva cara, no era d'una nena petita, fins i tot necessitava ulleres! No us penseu pas que tenia els cabells blancs, no havia crescut tant, simplement havia deixat de ser nena. M'agradava el que veia al mirall, veia una noia, una jove però no podia deixar de sentir que em faltava alguna cosa, no sabia què era però no em veia completa.

Si us he de ser sincera, no va ser fins fa poc que vaig veure una cosa diferent al mirall, de cop i volta m'estaven creixent per les cames unes arrels, amb les meves mans podia provocar petites guspires, petites espurnes que em van fer somriure. La porta de l'armari tremolava, com si hi hagués un terratrèmol entre la meva roba.

Per primer cop, en molts anys, he tornat a obrir aquella porta i corrents, com si haguessin passat dues hores, m'ha saltat a sobre una nena, una nena idèntica a mi que m'ha dit:

-Per fi!