Fora de la foscor

Ja fa temps que no em sentia així, que no respirava aire pur, que no m'estirava una estona a la gespa per no fer res.
He estat tancada en mi mateixa des que ell em va deixar, m'havia arribat a acostumar al dolor, m'hi sentia a gust... Però a vegades, quan menys et sembla les coses canvien. Doncs no fa falta dir que era un mati com qualsevol altre, ja es dóna per suposat. Vaig fer les feines habituals, anar a treballar, fer el llit, l'esmorzar... però ell em va cridar l'atenció. Només passar pel seu costat vaig somriure de veritat. Sabia que no era bo, m'acostumaria a somriure i després em quedaria decepcionada trobaria a faltar els somriures però tot i així no em vaig poder contenir, per apropar-me una mica no em passaria res, o potser si... Bé vaig decidir arriscar-me i vaig equivocar-me en pensar que sortiria il·lesa. Em veia més amb ell, compartia coses que feia temps que no compartia, reia sense entendreu. Vaig caure altre cop a l'amor, em sentia atreta per aquell noi!
Tot i intentar allunyar-me d'ell no ho aconseguia, quan menys m'ho esperava tornàvem a estar rient. Tenia por de tot, de si m'equivocava, de si acabaria com l'últim cop, deixant-me canviada.
I bé, ho vaig mig encertar, pel fet de que em va canviar, aquell noi sense saber com va canviar-me completament fent-me feliç, desitjant sortir cada dia de casa, donant-me esperances per tirar endavant.