Una nit i... res més?

Pels meus amics de l'esplai gatzara: l'Anna, la Iria, la Laia, el Miquel, el Bruno, el Bernat, en resum per tots. Per fer que passes una sortida inoblidable amb una guerra de sexes... us estimo un munt a tots!!!

Tot començà com una sortida qualsevol que feien amb els amics de l’esplai Sarau.

Havien decidit anar a fer una ruta per la Gran Muntanya quan es van trobar en aquell poble. El primer cop que el van veure els hi va agafar por, a l’entrada hi havia un cartell tot trencat que amb molts esforços van poder llegir: Catellbisbal.

S’estava fent fosc i van entrar. No volien estar fora quan es fes de nit!. Els que havien organitzat la sortida havien decidit un lloc per passar la nit en aquell poble. Es tractava d’un antic local que utilitzaven un grup de joves, un altre esplai, el Gatzara. Al entrar-hi van saber que passarien fred allà dins ja que no hi havia calefacció. Van treure les màrfegues i les van estirar a la rajola freda. A sobre van posar tots el sac. Ningú parlava, tenien por, que els hi podia passar? De sobte van sentir un soroll de la porta metàl·lica del local, algú acaba d’entrar... en aquell poble hi vivia algú? Es van mirar desconcertats, sense saber que fer i només amb la mirada van saber que els hi tocava fer.

Van anar a rebre els nouvinguts a pesar de la por que tenien. I allà, davant de la porta hi havia un grup de joves també amb motxilles:

-          Que feu aquí?- van preguntar.

-          Doncs...bé... hem vingut aquí a passar la nit- ha dit la Clàudia, una noia de l’esplai Sarau.

-          Doncs que bé, perquè llavors dormirem junts! Però abans suposo que voldreu jugar un dels jocs més famosos del poble no?

Al escoltar aquella gent de poble parlant s’espantaven, quin joc? En que es basava? Però abans de que ho poguessin discutir una noia molt decidida, la Laura va dir:

-          I tant que sí!

La resta de la tarda la van passar junts. Aquella gent que al principi semblava mala persona o antipàtica es van adonar que també eren molt simpàtics. Al final de la tarda ja els coneixien a tots i estaven preparats pel gran joc.

Per començar els van separar nois i noies. Allò els inquietava més. Els nois els hi van repartir números i les noies lletres. Una persona es va seure al mig i va dir un nombre i una lletra (un noi i una noia). Com que la persona que estava al mig era una noia, l’Anna de Castellbisbal, el noi, el Pau de l’esplai Sarau havia d’intentar fer-li un peto a ella i la noia que s’havia aixecat, la Iria també de Castellbisbal, ho havia d’impedir. Davant dels ulls de la gent veien placatges, es tiraven a terra, es rebolcaven fins que finalment sortia un guanyador.

La nit anava passant i ells s’anaven rebolcant. Hi havia una noia de l’esplai Sarau que havia entès a la perfecció de que anava el joc i es tirava sobre els nois per fer-los petons.

Va arribar l’hora d’anar-se al llit. Els nois de l’esplai Sarau estaven baldats així que quan van arribar a les màrfegues es van adormir de seguida. Ara però els de l’altre esplai es preparaven per atacar, no eren tan bons com semblaven. Van treure uns pots de les seves motxilles i amb la llum de la lluna que entrava per la finestra van empastifar de pasta de dents als seus convidats. Per aquesta raó el grup de l’esplai Sarau (que es deien Gatzares) que havia anat a Catellbisbal no van poder dormir bé.

L’endemà al mati s’havien de separar, ningú volia, es van donar al telèfons mòbils tot i que encara els hi tenien una mica de por a aquelles persones estranyes que vivien en un poble fosc. Es van donar els últims petons de acomiadament i se’n van anar.

El que no van saber mai, es que aquell poble era animat, divertit, amb molta llum i molta gent de viure aventures... però això ja es una altra història...

Una sensació per oblidar

 Per una persona que no vol recordar res

És normal que quan ja no et relacionis amb una persona, la trobis a faltar i que a vegades et preguntis quina es la raó per la qual no et relaciones. El problema que tenim aquí però és d’una noia, la Cristina, no pot aconseguir oblidar un amic. Per ser exactes més que un amic.

El Joan i ella van tenir una relació farà cosa d’uns cinc mesos.  Fins que un dia ell la va deixar. Tots dos s’ho passaven malament. La noia desconeixia el motiu que els havia separat. Ara no es miraven enlloc i quan ho feien dissimulaven ràpidament i giraven el cap. Havien passat cinc mesos i la Cristina encara no ho havia superat. Potser era perquè era la seva primera relació amb un noi o perquè encara l’estimava, en fi que no ho sabia.

Tot  continuava normal l’únic que en una caixa que tenia la noia de records s’hi trobaven mil olors, cartes i presents de quan havien estat sortint. Quan l’obria li entraven les ganes de plorar i riure a la vegada. Recordava les converses serioses que tenien en la platja i que acabava inundada de petons i abraçades. Ara res d’això passava i feia poc que la Cristina li havia arribat a les orelles que el Joan li agradava una altra noia de la seva classe.

La Cristina no estava enfadada, ell tenia la seva vida i tenia dret a escollir ara que no estaven junts. De fet, ella també havia tirat endavant i ara sortia amb un altre noi. L’únic problema era que no aconseguia oblidar el Joan. Ara quan la noia anava a l’escola i és trobava amb ell o algú deia el seu nom s’alarmava, es posava molt nerviosa i intentava canviar de tema. La seva amiga la Maria no ho sabia això, de fet es pensava que ho havia superat feia mesos. Quan un dia li va haver d’entregar un paper al noi i havia de parlar davant seu no sabia que dir. Li va entrar el pànic com li havia passat altres vegades en que s’havien vist pels passadissos.

Quan van tallar van dir: << serem amics>>. Però no ho eren o no es comportaven com a tal. Ella li va entregar el paper tremolosa li digué sis paraules:

-          Vull que t’ho llegeixis, si us plau.

Després marxà. Restà esperant uns quants dies a veure si el noi responia. La sensació de pànic però no disminuïa quan el veia.

El que queda ho ha “d’escriure” ell, pensava. La Cristina no volia determinar el que el noi havia de fer però això sí: ho havia de fer ell. Ella volia fer desaparèixer la sensació de pànic que tenia quan el veia però el futur l’havia “d’escriure” ell.

La Cristina li entregà al noi aquest paper que estàs llegint en forma de conte per intentar solucionar el que havia quedat a mitges.

Una tarda a Nova York

Pels meus pares, que són els milllors!

La tarda era grisa i freda, l’aire era suau, com si t’abracés, i dos amics anaven caminant  pel Central Park a Estats Units. Havien decidit passar allà les vacances d’estiu. Junt amb més gent  de la universitat havien agafat un vol dies anteriors i ara passaven la tarda sols. És van asseure a un banc fosc i buit i no van parlar. Veien la gent pel davant, escoltaven els sorolls dels milers de cotxes que devien passar pel carrer. Les botzines, les veus, fins que la Maria va trencar el gel. Li va demanar perdó ja que ha la tarda s’havien enfadat. Ell, en Jordi, l’abraça amb totes les seves forces i continuaren parlant més estona. Van parlar dels estudis, de la seva infantesa i es van adonar que havien passat tota la seva vida com amics. Ara els seus camins se separarien i això no era el més agradable per cap dels dos. La gent, quan passaven per davant xiuxiuejava alguna cosa amb anglès però com que ells no en sabien gaire d’aquest idioma estranger i s’estimaven no els hi importava el que la gent pogués dir d’ells.

De sobte l’aire bufà més fort i la Maria va caure sobre el Jordi. En aquell moment ell la va agafar i es van besar. Just en el moment en que s’obrien clarianes en el cel i deixaven que els rajos del sol caiguessin sobre el parc. Els cabells de la noia brillaven amb la llum i colpejaven la cara del noi suaument. Parelles que passaven per davant se’ls miraven. L’aire feia olor a gespa mullada. Els sorolls dels cotxes, de la ciutat s’aturà i només existien ells dos.

De mica en mica es van anar separant però ràpidament es tornaren a ajuntar. Havien arribat amb un vol com a amics preparats per passar una experiència que mai oblidarien i s’anaven com a parella desitjant tornar aviat a la ciutat que els havia ajuntat.

França

Per la Susana, que cada setmana ens convida a fer un nou relat

Hola, em dic Pere. L’altre dia de tornada del monestir, on copio manuscrits, vaig veure els pares discutir, ho fan sovint però aquest cop se’ls veia més preocupats:

-Papa, que passa?- vaig preguntar quan vam arribar a casa.

-Mira, es una cosa que no t’agradarà però ja saps que aquí hem de complir- va contestar-me

-No t’enrotllis.

-D’acord, a la teva mare i a mi ens han desterrat

-Què heu fet?

-Fill això queda entre nosaltres.

Els següents dies van ser de bojos. La meva germana, estava molt atabalada: que si tindrem prou menjar, si ens emportem prou roba, mantes… ella i la mare ho van preparar tot, vam vendre els mobles a canvi d’aliments i diners. dormíem com podíem, i era molt difícil ja que el meu pare fa molt soroll. 

Quan va arribar el dia al qual havíem decidit marxar, ens vam despertar quan va sortir el sol, vam agafar tot l’equipatge, vam anar a l’estable a buscar els cavalls, els vam enganxar al carro i vam col·locar tot a dins; després vam menjar un tros de pa, els hi vam donar palla als animals i vaig mirar per últim cop el meu poble. Com el trobaria a faltar, els amics, els companys…; però vaig decidir admirar el poble bé fins que no el pogués veure, a aquella hora, tot estava tancat, mort, desèrtic.

Pel camí anàvem sentint el soroll de les rodes del carro gros al xocar contra el terra fet malbé, aquell era el meu poble, i el tornaria a veure, o això volia jo, quan fos gran tornaria i em retrobaria amb els que ara abandonava. Ja no es veia res quan em vaig girar per mirar cap endavant, ara ens dirigíem cap a França, teníem exactament un dia per sortir d’Espanya, si ens trobaven després a dins ens podrien detenir. Vam marxar ràpid, el temps corria.

Vam estar fins el migdia galopant cap al nord per un camí envoltat de camps quan vam trobar davant nostre un obstacle, havíem de travessar una muntanya, els cavalls no podien arrossegar tan pes. El meu pare va baixar ens va ordenar que agaféssim el que era més necessari. Vam agafar una bossa plena de pa, palla pels cavalls, la meva ploma… (per quina raó la meva ploma que era el que menys pesava de tot el carro?).

Vam decidir començar a pujar, va ser la pitjor part del trajecte, jo tenia molta por de les muntanyes, eren solitàries, amb animals. la meva mare ens estava preparant el dinar, el meu pare no parava de queixar-se pedres del camí i la meva germana no parava de gemegar.

Quan vam arribar a d’alt vam dinar, tot i que ja es començava a fer fosc. vam acabar i el meu pare volia continuar, no podíem parar ara. vam baixar la muntanya amb una hora. quan vam mirar endavant vam veure la frontera. estava a 1000 polzades, vam arrancar ràpids i la vam passar.

Ja està, objectiu assolit. havíem arribat a França, allà passaria la meva infància i aprendria moltes coses noves.

Pantalla d'Inici

Hola!
Sigueu benvinguts a petits relats, aquí aniré penjant diferents contes que vagi escrivint, espero que agradin. Qualsevol cosa que hem volgueu dir m'ajudarà a anar millorant els meus escrits. Així que podeu comentar dient que us sembla  :)


D'aqui poc participaré en un concurs de microrelats... jo enviaré un relat i em podreu votar... ja us passaré l'enllaç de la pàgina quan pogueu votar i el pseudònim ja que no ho pots enviar amb el teu nom